LITERATURA, PAISATGE, REALITAT
Tarda a Premià de Dalt. S’hi donaven els premis literaris instituïts per la Societat Cultural Sant Jaume, concretament per la secció "Arts i Lletres". El cartell era integrat per tres premis: el Marià Manent de poesia, l’Arts i Lletres a la memòria d’en Valerià Pujol (autor local) de narrativa curta i el Serralada de Marina que guardonava un conte per a infants.
Dilluns em trucaren de l’Associació comunicant-me que el conte que els havia enviat, "Gabriela", havia rebut el premi de narrativa. Us l’adjunto perquè hi digueu la vostra.
Enguany, se celebrava el trentè aniversari del premi de poesia Marià Manent. Tota una proesa. La vinculació de la família Manent a Premià, ha fet possible la continuïtat d’aquest premi durant tres decades. També el suport rebut per part de l’ajuntament de la població i de l’entusiasme demostrat per la gent de la secció Arts i Lletres.
En llegir l’acta del jurat, el fet que se m’identifiqués com a autor barceloní, m’ha fet grinyolar tot de coses aquí dins. No és que tingui res en contra dels autors barcelonins, però jo sóc de Reus, les coses clares. En el moment de recollir el premi, en el meu parlament d’agraïment abans de llegir el conte, m’ha agradat deixar clara la meva procedència i he parlat de la vinculació dels Manent amb el Camp de Tarragona. Concretament amb el poble de l’Aleixar.
No fa gaire, en Xulio Ricardo Trigo, ens parlava del llibre que la Fina Anglès, havia publicat sobre la relació de Marià Manent i Joaquim Mir amb el poble de l’Aleixar. El Mas Segimon, avui encara acull la família de l’insigne poeta.
Després de l’acte, ja amb la copa de cava a la mà, m’ha agradat saludar als integrants que la família Manent que hi han assistit: si no vaig errat la muller de l’Albert Manent i el seu fill, en Jordi, a més d’un parell de senyores més que també eren del clan, però ara mateix no puc identificar-ne el grau de parentiu. Hem estat xerrant sobre el Centre de Lectura de Reus i la relació de la família amb la ciutat i amb la comarca.
M’ha commogut que els Manent identifiquessin alguns dels passatges del conte guanyador -el codonyat, els gats- amb el seu de mas. De fet, el casal que descric va existir de veritat. Era de la família del meu pare. Deixant de banda la història principal, que és inventada, tot el què descric ha estat confegit a partir del que m’ha anat explicant el meu pare i dels records que en tinc, del mas, ara ja desaparegut.
Una tarda agradable la d’avui on literatura, paisatge i realitat, s’han donat la mà confonent-se l’una amb l’altra. Poètics vasos comunicants.
El meu agraïment a la Mariona Borràs, l’Enric Vila i al Jesús Fuxet per la seva amabilitat i bon tracte.
Il·lustració: Vista de Calafell (Joaquim Mir)
Vaig a veure si m’adormo amb les primeres línies; i demà el llegeixo.
Enhorabona pel premi!
Tampoc que no vulgui dir la meva. És que encara no he trobat un moment prou tranquil per acabar de llegir el teu conte.
Estava amb el discurs d’investidura de José Montilla. I un llibre que vull treballar sobre el llenguatge. Aleshores m’assabento que han publicat Fot-li Més que Encara som catalans, i vull fer una primera ullada. El Fot-li de fa, em sembla, un parell d’anys em va anar molt bé.
Però el què passa per davant en lectures és un favor que em va demanar el meu fill, i que m’ha tingut aquest dos dies amb un llibre de Ray Bradbury: Fahrenheit 451, per ajudar-lo en un treball de curs.
Vull dir que no és que encara dormi després de les primeres línies. Ja et diré què en penso. D’entrada m’agrada el to, i qui parla.
M’he quedat aquests dies donant voltes a aquesta frase que a vegades escoltem: "(tal o qual) diu el que pensa". I en la facilitat amb que podríem dir: "Gabriela, (suposo) aquesta nena (o la dona que recorda) diu el que pensa". I aquesta és una frase molt complicada.
La trobo molt complicada, perquè normalment es vol fer referència a que algú és sincer; a que la persona en qüestió acostuma a ser sincera. Però diria que ser sincer no es pot definir a partir de pensaments. Vull dir que la sinceritat no obliga a que hom digui o expliqui tot el que pensa; i que implica altres coses a banda de pensaments.
I també m’ho he trobat com a increpació. En la forma "digueu el que penseu". És com una especie de barreja entre reclamació i proposta. I alhora com a expressió de necessitat per a la possibilitat que hi hagi comunicació.
En aquests casos -tres, n’he vist. Però miro poques informacions, de manera que pot ser siguin molts. Tant de bo.- pren més protagonisme la crida a ser un bon professional.
Prefereixo no parlar dels exemples. Crec que és suficient la frase: "(d’un periodista als seus companys de feina) si us plau; digueu el què veieu. No digueu el què us diuen que digueu; expliqueu el què veieu, …".
El personatge té uns detalls que mostren una manera de pensar que m’agrada. I el conte em porta a donar voltes a aquestes frases que trobo tan complicades.