FICCIÓ

Seguint la línia de la seva anterior pel·lícula A la ciutat, Cesc Gay torna a enfrontar personatges amb un medi i amb els seus sentiments. Tornem a no poder assumir-los i verbalitzar-los a la seva darrera pel·lícula: Ficció

Si A la ciutat el paisatge urbà reforçava l’assumpció coral del protagonisme, aquí, el paisatge natural, demanava la focalització del protagonisme en un únic personatge. En aquest cas, el gran actor Eduard Fernández, amb qui Gay confia plenament per bastir aquest director de cinema introspectiu, l’Àlex, que viatja a la Cerdanya per buscar la inspiració perduda i on coneix la Mònica, una dona com ell, de pas, de qui s’enamorarà irremeiablement i amb qui viurà la pel·lícula que mai s’atrevirà a dirigir.

Amb Ficció, Cesc Gay, s’apropa a directors com Marc Recha o Isaki Lacuesta -prescindit de l’abassegadora, a vegades, retòrica visual del primer i les pretensions documentals del segon- en el sentit d’oferir una mirada possible, de les moltes que cada conflicte pot assumir, sense tendir a l’exclusivitat i convidant, a mesura que va avançant la pel·lícula, a buscar la complicitat de l’espectador a assistir a un bell homenatge a tot allò que mai no es diu, però sempre se sent. 

Jugant constantment amb el joc dels miralls -tot ja se’ns diu en el pla inicial on Fernández conduint el seu cotxe, pot veure tant la carretera que queda davant com la que el retrovisor va empassant-se al seu pas- Gay torna a donar-nos una pel·lícula amarga però commovedora, on l’amor, és mostrat amb tota la crueltat de la quotidianitat sense fer jocs de mans, tenint cura de la posada en escena, de construir plans que defugin la gratuicitat i sobretot de fer que els actors assumeixin gairebé orgànicament el seu discurs.

Rodada de manera cronològica, l’evolució de Fernández ofereix una riquesa de matisos interpretatius d’una gran factura, la càmera hi és amatent, l’estima, li demana coses i Fernández respon en escreix. Destacable al seu costat una gran Montse Germán en el paper de Mònica, perfecte rèplica d’aquest amor impossible que demanaria massa renúncies per poder assumir-se plenament. Javier Cámara ens dóna el contrapunt còmic i Àgata Roca i Carme Pla compleixen amb nota amb la seva tasca secundària.

Una bellíssima pel·lícula aquesta Ficció. Ideal per buscar a la part de dalts dels armaris de cadascú, les capses amb tantes i tantes situacions que no foren. Fer-nos més nostres que mai aquells versos de Joan Margarit: "La vida és feta d’una sola por/ i moltes covardies (…)"

Un pensament a “FICCIÓ

  1. Vaig anar a veure ficció fa unes setmanes amb por que no m’agradés. Havia llegit en alguns blocs que era lenta i que no arribava al nivell de "A la ciutat". Per mi la supera. No se com s’ho ha fet el Cesc per teixir aquesta pel·lícula, però se n’ha sortit molt bé. Sembla un film senzill, però no és així, ha de ser una obra molt treballada, molt pensada. Si no, no crec que sigui possible fer arribar els sentiments i les sensacions dels personatges de la manera que ho fa. L’Àlex i la Mònica no expressen amb paraules els seus sentiments, però tu els saps, els llegeixes en els seus gestos, en les seves mirades i en la textura de la seva veu. Els pots veure de la mateixa manera que si estiguéssis amb ells. A més, tot té una progressió natural, creïble, un ritme gens forçat. És una pel·lícula preciosa que conecta directament amb "les situacions que no foren", que dius en el teu post, i que tots tenim.

    Esperarem amb ànsia la pròxima d’en Cesc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *