TULIPES

Responc al prec de la Sílvia, adjuntant el poema que vam llegir amb l’E. el passat dia 15 de novembre, Dia de l’Escriptor Empresonat, dins els actes d’homenatge que es van fer a l’Anna Politkóvskaia al matí, davant el Palau de la Virreina de Barcelona.

 La veritat és que compartir escenari amb noms de les nostres lletres com la Dolors Oller, el Biel Mesquida, la Maria Barbal, el Joaquim Carbó, l’Ada Castells, la Montserrat Abelló, l’Assumpta Cantalozella o l’Isidre Grau -disculpeu tots els que em deixo!- va ser tot un privilegi i un veritable honor.

Sempre he cregut en el poder evocador de la poesia. En el moment en què el poeta l’ha escrit el poema, el lector se l’ha de fer seu, l’ha d’incorporar a allò que és. No he dubtat mai que el millor premi que pot rebre un poema, és que la gent oblidi qui l’ha escrit i que esdevingui verb col·lectiu, paraula universal.

Molt més quan les notícies que van arribant al voltant del cas de l’Anna, no són massa optimistes.

2 pensaments a “TULIPES

  1. Em trobo com la ombra del paper que ens parla la poeta. Em veig així quan em trobo en una manca de distinció entre lletanies i poesia; confusió que
    assenyalava fa una temps i que esta a prop de la situació.

    Ara poliria el què volia explicar; m’hi he posat; però no aconsegueixo dir-ho
    més clar. Per això t’envio un escrit de l’abril del 2005.

    Es tracta d’un comentari a un article de Josep Maria Terricabras,
    en el que ens presenta la pàgina de la Col·lecció de Poesia Catalana; i ens
    parla de Gabriel Ferraté.

    Tu ens parles de la evocació i la poesia. Jo em
    plantejava aquell dia el valor de, i del, suggeriment; i també la necessitat de no confondre
    entre suggeriment i imposició; entre altres coses.

    Moltes gràcies per satisfer el meu prec. Aquí el comentari (després de llegir l’article):

     Són bones notícies.
    Una
    cosa que detesto de les lletanies és el poder que tenen. Una altra és
    la capacitat que tenen per a mistificar el matisos que acostumo a
    trobar més interessants. No situo les lletanies aquí perquè pensi que
    els poetes en fan; sinó perquè em sembla que sovint li donem a la
    lletania valor de poesia, i llegim poesia com qui canta una lletania.
    Diria que la possibilitat de confusió té a veure amb que ni una ni
    l’altre demanen explicació o justificació. Pot ser també per les seves
    relacions amb els records. És per això que voldria senyalar unes
    diferències que veig que em poden ajudar a situar un problema que
    m’amoïna fa temps:La gran diferència que hi ha entre prendre
    consciència i prendre consciències. Diferències: La lletania demana un
    seguidisme que la poesia defuig. La poesia demana un cor obert i la
    lletania demana un cor, sinó amputat, sí adormit o cec. Ambdues viuen
    de l’aire de l’amistat i la companyia. Ho fan en el sentit d’acompanyar
    moments durs o difícils. Però la lletania pren d’aquestes necessitats,
    i la poesia fa aportacions. Celebro pensar aquest problema al costat
    dels que ens recordeu la importància de l’atenció a les paraules.
    Perquè en sabeu molt d’aquesta qüestió de prendre i perdre consciència.
    I una diferència entre lletania i poesia, o altres eines, és la
    diferència que hi ha entre prendre consciència i prendre consciències.
    Això darrer és un robatori.


    Enviat per: smartinez – 27/06/2005 10:54:30

    Afegeixo una pàgina: A Window on Rusia.
    Està a una pàgina d’una associació de periodisme.

    De tant en tant faig una ullada i trobo articles interessants i bons. De temes molt diversos, i que trobo estan al cas de l’actualitat. Males notícies l’enverinament d’un periodista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *