Els dies i les dones

David Figueres

L’ESPAI INSUBSTITUÏBLE

A UN POETA

M’has preguntat si encara faig versos

i no sé què respondre’t.

Arriba un moment que se’ns acaba el foc

i la pluja ens tanca els llavis, com una traca mullada.

Però callar no és de covards,

callar no és oblidar la sang de les paraules.

Si el món puja al tren per admirar paisatges,

¿per què he de filmar jo el que tothom pot veure?

Potser, com tu, podria volar

i fer-me el niu en un campanar càlid,

però més amunt de l’altura d’un jugador de bàsquet

l’aire s’enrareix, el vertigen m’esborrona

i en conseqüència el món no m’interessa.

Només quan visc l’amor com un adolescent,

només si hi ha una mà de verge que em masturba,

m’assec, al·lucine i escric:

però un poema no és això,

un poema és l’espai insubstituïble de les coses.

                                                                 (Ramon Ramon. Cor desmoblat)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Han dit altres per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent