Els dies i les dones

David Figueres

Un retrat familiar

Retrat

Amb aquest epígraf, el passat dia 19 de setembre, la companyia de teatre reusenca La Gata Borda estrenava el seu darrer espectacle al teatre Bartrina de Reus. A partir de textos de diversos autors, en la seva majoria anglosaxons, la proposta, més que un retrat familiar convencional, fou una inspiradíssima dissecció de les relacions entre mares i fills. Allunyant-se dels tòpics que poden venir al cap davant un anunciat com aquest, l’obra era una delicada i intensa mostra de les diferents interaccions que es poden donar entre progenitores i els seus plançons; mares que en la majoria dels casos, assumien el seu rol, potser, des d’una certa culpabilitat per no haver estat a l’altura de les circumstàncies maternals i una salvatge lluita per arrapar-se, abans de res, a la seva condició de dones, de persones, per damunt de tot. Una dialèctica impossible que sempre desbordava tots dos interlocutors sense demanar a l’espectador que prengués partit per cap de les parts. Les relacions mostrades, sempre ambigües, sempre amb una gran dosi de subtext, més que mares i filles o mares i fills, mostraven persones que havien estat mares i persones que havien esdevingut fills. Els conflictes inherents entre totes dues incapacitats per desprendre’s d’aquests papers atorgats, desembocava en un agredolç relat que defugia la complaença o el judici de valor. Calia aplaudir la proposta d’avançada: el risc era evident. I era obligatori aplaudir una vegada acabada de veure-la per haver-se’n sortit amb nota. Una bastida que oferia dos espais superposats dalt de l’escenari i l’aprofitament de les zones de davant del pati de butaques, donaven volada escenogràfica a partir d’una economia de recursos que emfatitzava el text i l’actuació sempre menada per una direcció convincent. Un colossal treball interpretatiu reblà la nit. Molt més si tenim en compte que al tractar-se d’escenes aïllades, els actors no podien emparar-se en el flux normal de l’acció que permet fer créixer els personatges, sinó que havien de mostrar les emocions puntuals “in medias res” amb la dificultat que això comporta. Ambició i rigor dalt de l’escenari d’una companyia que després de set anys de trajectòria assoleixen una maduresa incontestable i que ens agradaria veure en espectacles que tinguessin un recorregut més llarg. Reus, ciutat teatral com és, no és pot permetre menystenir-los. Una vetllada teatral sublim.

(Publicat a la Revista NW el 20/10/2015)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'ombra de Yorick per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent