Montserrat Abelló, un adéu

Avui a les sis de la tarda he llegit poemes. No eren poemes meus. Eren poemes d’escriptors que estaven lluny de casa. Exiliats. L’acte, dins de la Setmana del Llibre en Català, era organitzat pel PEN Català. Hi participaven el Bàssem an-Nabrís, el Juan-Tomás Ávila i el Salem Zenia.

Ha estat minuts abans de començar que he sabut que havia mort la Montserrat Abelló. Li hem volgut dedicar l’acte a tall d’homenatge. Amb discreció. Encara no s’havia fet oficial.

La notícia m’ha entristit. Com moltes altres persones l’he admirada doblement. Primer en els seus versos i en les seves meravelloses traduccions. Gràcies a ella vam saber de la Sylvia Plath o de la Anne Sexton. Després en la seva persona. Crec que un dels més grans privilegis que he tingut en aquesta vida, ha estat haver pogut constatar que, la bellesa de la seva obra, estava a l’altura de qui era ella: una persona extremadament generosa, d’un cor enorme; inquieta, irreductible, incansable, lluitadora.

El primer record que en tinc és a l’habitacioneta que feia servir d’estudi a casa seva, al carrer Calvet. Queda lluny aquell xiquet que s’apropava a la trentena i que havia deixat el seu Reus natal per endinsar-se en la selva barcelonina. Col•laborava en una revista. Vaig contactar amb ella per a escriure’n un article. Em va obrir les portes de casa seva i de la seva amistat.

Fa uns mesos vaig tornar a aquella habitacioneta del carrer Calvet. Li vaig voler portar el meu llibre de poemes “Derelictes”. Com sempre, vam parlar d’això i d’allò. Com sempre, va voler que li llegís algun poema amb veu alta. Vam quedar que vindria a la presentació que en vaig fer a Vilaweb. Finalment no va poder ser.

Afortunadament la Montserrat deixa aquest món amb una obra valorada per la crítica i amb tot el respecte institucional que se li pot atorgar a una poeta (res de poetessa!), malgrat que li recava moltíssim que s’hagués donat a tan poques escriptores el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La seva obra poètica es pot trobar a les llibreries. Ha anat publicant incansablement i ha gaudit del favor d’un públic lector que l’ha valorada i agombolada. No caldrà, doncs, que es tregui la pols a medalles de quedar bé per ser penjades a destemps o que editors amb dos dits de front reivindiquin la necessitat de compilar la seva obra. Afortunadament no caldrà.

Ironies del destí han volgut que sabés de la seva mort en un acte del PEN Català. Somric. No podia ser de cap altra manera. El nostre estimat PEN Català. Probablement, si hagués estat bé de salut, s’hi haguera apropat a treure el cap. L’haguérem fet petar, com hem fet després de nombroses reunions, lectures, xerrades i conferències d’aquesta entitat. Agafar una cadira, asseure’m al seu costat i escoltar-la. Res més. Si n’he après de coses d’aquesta manera!

Em fa recança saber que això ja no serà possible mai més. Descansa en pau Montserrat Abelló. Nosaltres seguirem esperant meravelles a cada cantonada.

(Foto: Quique García)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *