DISSABTE
Faig endreça de calaixos. Papers i més papers i més papers… Llenço amb indiscriminada prudència. Em surten fotografies, cartes, recordatoris de defuncions. També una capsa amb disquets d’ordinador i cintes de caset.
Els ordinadors d’ara ni tan sols ens donen l’oportunitat de llegir-los, els disquets. Tinc una disquetera que podria enganxar al portàtil via uessabé. Però m’hi resisteixo.
Torno a les cintes. Fruits Sex, dels Pets. Tota una troballa. La rebobino (!) i "play" deixant que els de Constantí posin banda sonora a aquest apunt. No és ni de llarg el seu millor disc, però fa gràcia.
Amb la música, la temptació de tafanejar què hi ha als disquets. N’hi ha una colla. No hi ha cap etiqueta que em pugui donar alguna pista. Amb cada mudança d’ordinador he anat transferint arxius. Sempre s’hi acaben perdent llençols en aquests afers.
Llavors, tot just quan en Gavaldà em diu que "…tant de bo la vida fos cerveses, nenes i rock’n-roll" la cinta s’atura. Miro què ha passat. A les mans, una serpentina magnètica. Ho torno a posar tot a lloc. Fent una mica de catacrecs, la proclama adolescent continua.
Pablo Neruda va escriure un vers esgarrifosament bell: "…nosotros los de entonces, ya no somos los mismos".
Instal·lat entre el "Carpe Diem" i el "Tempus fugit", agafo els disquets, els trinxo perquè cap desaprensiu s’apoderi d’un passat que només em pertany a mi i au, al cubell del plàstic per reciclar.
"Sento el soroll dels arbres que el vent va despullant
que buits es fan els sons i que esquinçats quan els comparo amb el teu cant". Els Pets (dixit)