Els dies i les dones

I res, que tot i que l’Excel·lentíssim Ajuntament d’aquesta ciutat immensa que és Barcelona, hagi decidit, com va fer amb les festes de Gràcia, de no apagar el metro per la Mercè, un, que és més xulo que un vuit, torna a peu a casa. No m’hi faig amb això de viure lluny de tot arreu. Per això aprofito quan puc apamar la ciutat sense transports i fer-me-la un poc més meva.

No és tanta la proesa. Tornem amb el R. de Rosselló-Cartegena després d’Asian Dub -que m’han dit que són britànics- i que hem vist de lluny fent més viatges a l’antiga fàbrica de la Damm -130 anys tenint cura dels fetges nostrats- on boniques senyoretes subcontratades es descontaven expressament i et donaven gots de birra com qui dóna el bon dia, total a mi em paguen a tant l’hora…

Ni imaginar-nos-ho d’endinsar-nos en aquella selva de gent sense el matxet. Sonaven bé, però sonaven bé, de lluny. Millor fer-la petar entre cigarrets de fer riure. Una argentina aficionada a l’escalada -emparellada, no fem córrer rius de tinta- que va viure a Mont-ral i que si tomba, que si gira…

Ja portàvem les cames i els timpans desfets d’Antònia Font. Concert en horari infantil, però gens decebedor. Els de la colla de l’Oliver s’hi deixen la pell sense renunciar a semblar un d’aquells grups d’institut que servien per engalipar mosses al final dels concerts i poca cosa més. Comencen pel darrer disc més aviat tranquils i després van atacant amb més electricitat la resta. Impagables versions electròniques.

Els germans Debon, un a la bateria i l’altre cantant, al màxim. Joan Roca, al baix, sense immutar-se. Un dubta si Jaume Manresa, als teclats, no podria ser perfectament un blocaire que es dedica a desgranar del temps, tots els fluxos. Amb en Joan Miquel Oliver no ens hi atrevim. Lluïa camisa de diumenge blava i ens feia ser més feliços amb les seves indefinibles cançons i això, amb els temps que corren, mereix tot el respecte i consideració del món.