A L’ALTRA BANDA

Remenant, remenant, faig cap al New York Times. Galeria de fotos del darrer lliurament dels premis Emmy de la televisió. Sorpresa: "Los Àngeles de Charlie" originals! Res d’aquestes nenetes fent tombarelles a tort i a dret, no, dones de veritat. I pel que es pot veure, l’edat no les ha maltractat tant com és això.

De seguida però, jo sóc a Salou. No em sé dir l’edat que tinc. Marrec, marrec. Una mena de club nàutic on passàvem alguns dissabtes i diumenges. Platja, mar, Delial, castells, heu-de-fer-la-digestió-fins-d’aquí-a-dues-hores-res-d’aigua…

Sempre m’ha avorrit això dels cubells, les pales i els motlles en forma de tortuga o d’estrella de mar més aviat imbècils. El món veritable per explorar era tot el què quedava fora del club nàutic. El pàrquing, els apartaments, les botigues de suvenirs… tot un univers desconegut, inexcrutable.

És estrany que prengui la iniciativa tot sol. Normalment feia servir el meu germà, revoltós de mena, com a escamot d’exploració per avançar jo, després, amb un informe del que hem trobaria a la mà. Però m’hi veig sol en aquest apunt, sí. M’escapo. Sóc lliure. De sobte m’agafen. Tres nenes en aparença més grans que jo -després sabria que no tant- em diuen: "ja tenim qui farà de Boss" i jo no entenc res però les segueixo.

Totes tres van amb les mans juntes i els dits índex estirats, com si fossin pistoles i parlen en castellà. "Tienes que llamar a Charlie", em diuen i jo no sé què fer. Però avancem pels passadissos d’apartaments de platja com si en qualsevol moment poguéssim entrar-hi, en un d’ells, esbotzant la porta amb un cop de peu; ens movem entre els cotxes de l’aparcament; fins i tot entrem en aquells comerços rebotits de manoles i toreros. "Tienes que llamar a Charlie".

Aquests dies que he tingut l’oportunitat de conèixer encara que fos per mail, alguns dels lectors i lectores d’aquest paperots digitals, m’ha retornat aquella sensació -traspassada la frontera- de trobar-me a la intempèrie interpretant un personatge potser artificial que altres donaven per bo sabent de mi tan sols el què he deixat dit en aquests fulls. 

I amb tot, com les nenes que insistien perquè truqués al tal Charlie, m’hi he deixat arrossegar per saber què hi havia a l’altra banda. O millor dit, qui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *