A LA CIUTAT DELS SANTS

M’endormisco durant el viatge amb tren entre Barcelona i Vic. Quan torno al regne dels desperts, em sorprenen les parades del verd més ben arranat. Osona té aquest color. Tinc habitació aparaulada una mica més enllà de la Universitat, rere l’estació. M’hi arribo a deixar-hi la bossa. En passar per davant de l’Alma Mater, no veig estudiants vestits amb capa i barret alt. Deu ser que les modes han canviat. Desfaig el camí. Encara és d’hora per anar on m’esperen. Vull arribar-me fins a la Plaça Major.

Seguint el carrer Jacint Verdaguer sento com el ventre remuga en passar davant de les botigues d’embotits. Llangonisses, botifarres i bulls magníficament estilitzats, cadascú en el seu grau de rodonesa, esperant ser emportats cap a casa. He dinat aviat, d’aquí el sirollam gàstric. No em deixo temptar. Resistirem.

El darrer tram del carrer dedicat al poeta, traspassada la Rambla del Carme, fa una mica de pujada. Els darrers metres fins al meu destí. Feia una colla d’anys que no hi venia. La nit ja hi campa. La llum grogosa de mantega que emeten els fanals, dibuixen damunt la llenca rectangular de sorra, una claror amable. A l’aparador d’una pastisseria, veig un d’aquells pans de pessic rodons. Fins cap als set o vuit anys, passàvem uns dies de l’estiu a Rupit. Cada any hi baixàvem a berenar, amb una presa de xocolata, uns quants d’aquests esponjosos timbals.

Fa fred. Faig un cafè amb llet. Faig un croissant. Apaivagada del tot la xerrera de les meves entranyes, encara faig una ronda sota els porxos. Com a la majoria de totes les ciutats mitjanes del país, hi abunden les franquícies. Ressegueixo el perímetre de la plaça. Algun transeünt desvagat. Bado una mica a l’aparador de La Tralla.

El darrer dijous de cada mes, una colla d’amics es reuneixen al Casino de Vic per xerrar de poesia. El Biel Barnils fa de director d’orquestra. M’hi esperen a les vuit del vespre. Sóc puntual. Han llegit els meus ‘Derelictes’ i es veu que han considerat que se’n poden dir coses. Maldo per saber què s’empesquen aquests vigatans.

L’ateneu, fundat com la majoria d’aquestes entitats a mitjans del segle XIX, és a quatre passes. Pujo unes escales. A la sala, que fa les funcions de bar, em trobo l’escamot de versaires fent estiraments. Sóc presentat. Fem una cervesa. Em fa gràcia que molts hagin portat el llibre. Em sento una mica cohibit. De seguida passem a una altra sala. Arrambem tot de taules amb un escaquer incorporat. Fem rotllana.

El Biel és qui em va fent preguntes al voltant del llibre. M’esplaio. De mica en mica, els altres assistents, van apuntar-se a llençar-me qüestions. No totes les puc entomar com voldria. Però xalo sabent que s’hi han capbussat. Agraeixo que tot sigui molt distès. Som una quinzena de persones llarga. Alguns no es quedaran durant tota la sessió.

Em sento honorat de tot el suc que hi traiem als versos. Confrontar-te als lectors i molt més si són lectors atents i intel·ligents com aquests, sempre és un regal. Mai he considerat que els autors tinguem la veritat absoluta sobre el significat final de què ens empesquem. El cicle es tanca en donar el llibre al món. Ara ja no és teu, és de cadascú que el vulgui llegir.

Com sempre, ens enganxem amb Gabriel Ferrater. Serà una constant en aquest “tour” de presentacions. Em fan notar algunes influències clares. Em sorprèn que també hi detectin Estellés. L’he llegit molt, al de Burjassot, però no havia notat que se m’hi hagués escolat al recull. Em sorprèn gratament. Llegim uns quants poemes.

No sé quanta estona la passem xerrant. Tot jo bullo d’admiració per aquests bons companys que un dia al mes, així que han acabat amb les seves obligacions, queden per fer una cervesa i conviden algú per parlar de poemes, de versos, de vida al capdavall.

Sopem al mateix Casino. Aprofundim alguna de les coses que fa una estona hem tractat. Hi ha bona gent de Manlleu, de l’Esquirol… A mesura que ens porten la teca, tot va fluint de la poesia cap a la tertúlia distesa. Ho trobo deliciós. Fins i tot, regal de la noia que porta el bar i que vol festejar amb nosaltres que li han renovat el contracte, bevem cava. Una nit reblada com cal.

No allarguem massa. Demà som divendres i encara es treballa. Ens acomiadem. M’acompanya, en el trajecte cap on passaré la nit, l’aroma encara tèbia d’aquesta fraternitat improvisada, planera i deliciosa. He estat a gust i em consta, per com comenten la jugada els poemes dins la bossa, que també a ells els ha plagut deixar-se despullar una mica de res.

L’endemà, descansat, tornaré a la plaça i esmorzaré, ara sí, un entrepà de bull com déu mana. Un sol de primavera. Damunt la sorra, tot un exèrcit d’estudiants, amb uns fulls en mà, intenten apamar la longitud de la plaça amb còmiques gambades. Donaré un tomb pels carrers empedrats. M’asseure en les places. Deixaré que el migdia vagi entrant per agafar el primer tren que em torni a Barcelona. Ja no tinc més presentacions aparaulades. Vic serà la darrera destinació. I ni que ho hagués fet expressament, no m’imagino la millor manera de posar fi a aquesta tour poètic. Infinites gràcies, Biel Barnils; infinites gràcies tertulians poètics de Vic!

2 pensaments a “A LA CIUTAT DELS SANTS

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *