SALVADOR

Fa temps que tinc el sa costum d’anar a veure pel·lícules per veure cinema i prou. Qualsevol altra ingerència, del tipus que sigui, que s’escapi del patró estructural del cinema -actuo igual en qualsevol altre registre artístic- ho trobo una defallença del seu autor, una mancança en el domini del mitjà i per tant una enganyifa.

D’una pel·lícula el que vull és que m’atrapi des dels títols de crèdit fins al darrer dels agraïments. La resta, són ganes de marejar la perdiu, de tocar allò que no sona, d’embrancar-se en discussions, crítiques i apreciacions que s’escapen del fet purament cinematògrafic i que es prenen com elements de la pròpia pel·lícula quan en realitat són elements totalment derivats.

Per exemple, trobo que no té res a veure amb el cinema si una pel·lícula es dobla en català o en castellà. Fa temps que vaig a veure les pel·lícules en versió original. La lluita estaria en aconseguir l’abolició del doblatge i que la subtitulació fos en català, la resta per mi no té cap sentit.

El mateix m’he trobat amb Salvador. Admeto que no es pot anar a veure la pel·lícula immunitzat contra la història que s’hi explica, ara bé, m’hagués emprenyat veure un pamflet llibertari on cada dos per tres es deixés anar frases subliminars de terminologia esquerranosa de la més baixa estopa -que hi és!- i tot plegat fos una entronització martirològica de Sant Salvador Puig Antich.

Fa temps que els americans ens van ensenyar -i abans els grecs- que una pel·lícula la forma la història d’un personatge a qui li passen una sèrie de coses fins arribar a allò que persegueix. Malauradament a Salvador Puig Antich, la seva escomesa de trobar la llibertat, quedà del tot anul·lada, però la pel·licula de Huerga enganxa, commou i convenç alhora que torna a posar de nou a la palestra la vilesa de la crueltat mostrant, amb tota la seva dimensió, com la bestialitat del franquisme s’infiltrava en la quotidianitat fastigosament.

2 pensaments a “SALVADOR

  1. Estic d’acord, només ens hauríem de fixar en la pel·lícula. Per això tinc tres crítiques (no sé si purament cinematogràfiques, d’acord…)

    1. Les faltes ortogràfiques que hi ha en els textos inicials. Impressionants!!! No hi ha correctors, a Mediapro??

    2. La música dels atracaments i tirotejos… molt, molt, molt americanitzada!

    3. Les imatges del final. Què collons hi pinten les torres bessones, per exemple, en aquesta història?

    Molt bon bloc, David!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *