DOS ANYS DE DIES, DOS ANYS DE DONES…

Subjectat per les antenes de televisió, un renard blavós de níguls envolta el coll del cel. Talment una vena inflada, un tràfec de plaquetes i glòbuls esmorteïts de llum es llencen adelerats a satisfer la seva missió desconeguda. Però això només ho podem suposar. No hi som a dins, com no som a dins de la majoria de les coses. El relat doncs, la crònica, serà només superficial. Un panegíric més o menys treballat d’aquesta faixa ostentosa, lívida, abonarà de lletra aquest apunt d’ara.

La llum és important però és d’ombra el magne escull que em limito a transcriure. Resoldre endinsar-s’hi, portaria massa maldecaps. Triar quedar-nos on som i contemplar és un esport més a la mida de les nostres capacitats respiratòries i artístiques. Dibuixarem els grumolls de les vores amb mots més veraços. Un embull de tels de la mateixa matèria que la resta. La frenètica composició d’una aranya nocturna atrafegada. Imaginem-nos-la.

 Ara la corca un avió la faixa. Un punt negre que s’endinsa allà on el gris es torna negre. L’han fet amb l’espàtula aquest fragment. No s’hi veuen crestalls de pinzellades. L’avió es confon. Els passatges protesten. Nosaltres protestem. Però la puça torna a entreveure’s a l’altre cantó. Respirem. És un vol d’aquests barats i els passatgers, sense dret a manduca ni a hostesses, protesten que a més se’ls privi de la vista. Explaiar-se amb allò que hi ha allà fora és tot un clàssic de les evasions.

Gràcies per ser-hi!


 

 

 

 

 

 

2 pensaments a “DOS ANYS DE DIES, DOS ANYS DE DONES…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *