ELS JOCS DE L’HIVERN
En unes hores, en aquesta macabra escenografia, quedaran oficialment inaugurats els XXII Jocs d’Hivern. Ningú sap amb seguretat què han costat. La xifra més aproximada parla de 40.000 milions d’euros. Si tenim en compte que a Barcelona el 1992 vam fer el que vam fer amb 7.000 milions de res, la xifra fa feredat. D’acord, han passat més de vint anys, però sabeu quina part d’aquesta milionada es calcula que ha anat a parar a les butxaques dels de sempre? Almenys una tercera part. Traiem la calculadora. Sí, això mateix: un parell de Cobis! Si tenim en compte, a més, que la majoria d’obres les han fet treballadors il•legals (molts sirians fugits de la guerra del seu país, per exemple) expulsats de la zona i del país sense cobrar ni cinc, entendreu que frivolitzem per no plorar.
Convidats per la Lliga dels Drets dels Pobles, aquests dies hem pogut conversar amb Svetlana Gannúixkina fundadora de les ONG Memorial (no t’oblidem Natàlia Stemírova!) i Ajuda Ciutadana i candidata al Premi Nobel de la Pau en diverses ocasions, i amb Mairbek Vatxgàiev, historiador i president de l’Institut d’Estudis Caucasians a París. Cadascú des de la seva experiència, ens han fet una radiografia del que és avui en dia Rússia i què en pensen d’aquests Jocs, convergint en una mateixa cosa: Rússia és una descomunal màquina corrupta amb un poder judicial inexistent.
Vinguts sobretot de les antigues repúbliques soviètiques, ha explicat Gannúixkina, una massa cada vegada més gran de persones, busca guanyar-se la vida a la mare Rússia. Sense possibilitat de tenir papers que els permetin tenir l’aixopluc social necessari, s’ocupen en les feines de més baix nivell: feines domèstiques, temporers al camp, obrers de la construcció… Molt sovint l’abús a què són sotmeses, és absolut. No cal dir que la policia fa els ulls grossos i escombra cap a casa dels patrons que paguen sous miserables i els mantenen en situacions denigrants untant a qui convingui perquè miri cap a una altra banda.
Els reconeixements de refugiat, es donen amb comptagotes. Tan sols 800 se’n van donar el 2012. Van ser 600 el 2013. Això fa molt difícil poder protegir com és degut a aquestes persones. Molt més si tenim en compte que existeix a Rússia una doble moral: tothom sap que les feines més indignes les fan immigrants, però tot i això, creix, cada vegada més, el sentiment xenòfob. Segons ella, el problema no es resoldrà així com així. Es legisla per veure què passa, sense fer estudis previs, sense escoltar o parlar amb ningú. Des del 2012 s’han aprovat més de 20 lleis contra els immigrants. Famílies separades perquè de cop i volta no es deixa tornar a Rússia o sortir-ne a algun dels seus membres, tractaments mèdics que s’han d’aturar per la negativa de les autoritats a deixar viatjar una persona… A Sotxi, aquesta realitat extesa a Rússia, s’ha fet més patent. A finals de l’estiu passat, Katxov, governador de la zona, va liderar una campanya per “escombrar” de la ciutat als immigrants. Això va fer que moltes persones fossin expulsades sense haver cobrat res dels que se’ls havia promès per la seva feina. Gràcies a la intervenció de l’ONG Ajuda Ciutadana s’han pogut aconseguir recuperar una petita part d’aquests sous impagats.
Ha explicat Gannúixkina, com en una entrevista amb el mateix Putin, ella li havia comentat que havien aconseguit registrar 500 persones en un domicili d’un col•laborador rus (l’estatus de rus pot aconseguir-se si acredites que tens un domicili). Lleugerament contrariat per la informació que havia sentit, Putin va passar per alt la flagrant il•legalitat, tan sols va preguntar si aquesta persona que s’havia ofert, havia cobrat alguna cosa. Davant la negativa, tan sols va deixar anar que això a Rússia era impossible. Cal afegir res més?
Malgrat les amenaces, les autoritats russes no havien previst que hi hagués atemptats durant la preparació dels Jocs Olímpics. Això ja ens ho explica Mairbek Vatxgàiev. Després de l’alliberament dels mariners del vaixell de Greenpeace, de les Pussy Riot o de Mikhail Khodorkovski, semblava que havia adobat una mica el terreny per apaivagar la ferotgia crítica –no podria ser d’una altra manera!- contra la seva política bestial, repressiva i dictatorial. Els atemptats van ser un revés important.
El Caucas, sempre el Caucas. Les muntanyes que han desafiat tots els intents de submissió per part dels russos. Ja sigui a cavall i amb un sabre al segle XIX o amb tancs i kalashnikovs al XXI. A aquesta rebel•lió constant, a aquesta voluntat de no deixar-se domar mai, el perill, ara com ara, del papu del fonamentalisme islàmic. Si bé l’Islam sempre ha estat present en la cultura de la zona, la deriva cap a jihadisme més orgànic, espanta.
Parlar d’una insurgència organitzada i amb un ampli suport popular a la zona del Caucas, és una fal•làcia. Cal puntualitzar molt i molt. Amb una Txetxènia del tot dominada pel poder autocràtic de l’animalot de Kadírov, on s’ha utilitzat l’islam com a excusa per bastir una falsa tradició amb tot de ritus i costums que no fan altra cosa que primar la bestialitat patriarcal per damunt de tot, la resta del territori ha vist en aquests jihadistes, l’única manera de lluitar contra l’invasor. Un sentiment d’amor i d’odi. La ràbia per no tenir cap altre instrument a la mà per aturar el fet d’ésser considerats eternament sospitosos del dret legítim de ser qui són, sense demanar permís a ningú. Els llibres de l’Anna Politkòvskaia ens ho recorden pàgina a pàgina. “No hem d’oblidar mai que tot plegat és una conseqüència directa de la política repressiva de Moscou”, rotund Mairbek Vatxgàiev.
No sabem què passarà a Sotxi aquests dies. Viurem amb l’ai al cor fins al dia 22 de febrer, data de finalització dels Jocs. Ningú no vol que hi hagi atemptats. L’amenaça hi és, malgrat tot. Hi és. Els Jocs Olímpics, que haurien de ser la màxima expressió de la fraternitat entre els homes i les dones, a Sotxi, no seran altra cosa que un descomunal aparador perquè Putin pugui deixar-se veure envoltat d’aquella sinistra aura seva que l’envolta. Un teatre més dels molts on Putin actua amb mà dura, sense parpellejar, erigint-se com un líder patètic que ha convertit Rússia en la seva granja particular, seva i dels quatre que amb la corrupció per corbata, senyoregen sense vergonya.
A Sotxi hi veurem patinadors fent giragonses damunt el gel. Veurem esquiadors baixar muntanyes avall. El que no veurem, serà el llarg hivern en què el Caucas, des del segle tretze, es troba. L’hivern on les llibertats fa temps que van quedar colgades sota la neu. L’hivern on les nits són plenes dels crits de tants que han desaparegut i que mai tornaran. L’hivern dels qui creuen que l’única sortida és agafar una arma i anar-se’n a la muntanya. Però també l’hivern dels qui saben que les estacions passen i que la primavera, encara que a vegades costi de creure, sempre, sempre, acaba per arribar. Fins i tot al Caucas nord.