EXTRARADIS
El corrent de les paraules i el de les accions no sempre es correspon. Diem coses que no entraran dins l’òrbita dels fets i molts gestos portats al darrer dels extrems quedaran dins tinters muts; mai cap ploma ni cap veu no voldrà insistir en donar-los immortalitat o a ser oferts al curs del vent que, diuen, tot s’ho emporta.
Habitem, tantes vegades, l’extraradi del jo… Aquesta cuirassa adaptable a cada exigència del guió que algú escriu per la circumstancia, per l’ocasió puntual. Aquest mirall egoista incapaç de retenir cap de les imatge que els altres potser els agradaria projectar en allò que tenim i som; deixar-les un temps més llarg prescindint de les presses, amanyagant-les com silencis de veritat.
Refractaris a les emocions que es desgranen d’una hora fins a una altra, d’una tarda a una altra, sense soroll de Grans Gestes, preferim regnar damunt muntanyes de cadàvers insatisfets demanant certificats poètics a la puerilitat de certa literatura, a la buidor de moltes filosofies obsolets que es desmunten amb el més feble dels repics metàl·lics de la pluja damunt un passamà, un bes despenjat o quatre somnis pendents d’acomplir-se.
(He tret la foto d’aquí)