SOBRE LES REALITATS

Quan des del Servei de Publicacions de la UAB em van demanar si volia que a la portada de Derelictes hi anés cap fotografia o il·lustració, no vaig dubtar ni un moment en fer-los arribar la imatge que hi podeu veure.

Vaig pensar que la visió d’aquesta nena, d’aquest nen, d’esquena, mirant el mar, era una bona manera de definir el contingut del recull. La innocència de la contemplació davant una desavinença momentània, puntual, i tot el futur que els queda -ens queda- per endavant; en conseqüència, trobar-se amb més esculls, amb més derelictes i saber-los afrontar degudament. Viure.

De tota manera, la fotografia, té molta més història que aquesta postal metafòrica.
Ella és la Montsant, la meva neboda i fillola. Ell és el Quim, fill d’uns bons amics. No tinc ull per a fer fotografies, com sóc incapaç de dibuixar res, però amb això dels mòbils, entre les desenes i desenes que dispares, alguna, per pura sort, pot ser que no quedi malament del tot.

De fet podria quedar-me només amb la part poètica de la imatge. La que he detallat més amunt. Però com tot, a la vida, les derivacions diguem-ne poètiques es basteixen amb la més pura realitat i és que a la fotografia, els dos nens, no es miraven l’horitzó del demà que els esperava, sinó que esguardaven al pare del Quim fent de monstre marí, mar endins.

Cal afegir a més, que amb al inclusió de la fotografia, tancava el cercle, doncs el poema que clou el llibre, “Ara que escric això”, va ser escrit en motiu del naixament de la Montsant. El podeu llegir aquí.  

Sigui com sigui, l’anècdota, em serveix per tornar al taller d’on sorgeixen els poemes, és a dir, de l’estricta observació de la realitat, la de fora i la de dins, per tal de manipular-la convenientment i fer-ne un poema. La majora de les vegades, d’un fet trivial, puntual i fins i tot divertit com és el cas, en pot sortir una imatge que, sense dir el que diu, els canals que conformem la “poetització” de la realitat la transformen i l’escombren al terreny metafísic.

Vull creure que si jo ara no expliqués això, és obvi que tractant-se d’una fotografia que figura a la portada d’un llibre de poemes, l’imaginari col·lectiu, tendiria a buscar alguna mena de transendència, una al·legoria; per molt feble que sigui o per poc que estiguem entrenats a fer aquest exercici en el nostre dia a dia, la predisposició hi és.  

A Leer poesía, escribir poesía, dues conferències que va donar Jaime Gil de Biedma el 1993, el poeta ja ens advertia que en un poema, l’important, no era la porció de realitat que s’hi pogués veure reflectida, sinó la realitat que conforma el mateix poema, és a dir, l’experiència pròpia autònoma que aquest manifesta.

En aquest mateix sentit, d’una sola fotografia, en surten dues realitats. L’estrictament real i una altra de poètica. Totes dues són vàlides perquè a totes dues els donem un sentit. 

En els poemes, passa el mateix. D’un fet anecdòtic, que no cal que sigui transcendent ni massa enlairat, existirà sempre el fet nu i la reelaboració que el poeta n’hagi fet establint la relació que vulgui amb el fet original perfent-ne una altra realitat.