DE RUBIANES EN SOM UNS QUANTS
La nostra democràcia, bastida damunt les cendres d?una Guerra Civil que el dictador Franco allargà innecessàriament per assentar el seu sinistre lideratge; d?una dictadura ferotge i repressiva a nivell polític i sociològic i una transició que no fou altra cosa que una prolongació del que hi havia amb una mica de maquillatge, no sap desprendre?s d?aquest llast així que se l?ataca.
De vegades fa la sensació que la democràcia a l?Estat Espanyol s?ha de considerar com una llicència momentània que atorgaren els qui guanyaren la guerra, un premi provisional sempre a punt de ser reconsiderat, un caramel el qual hem de preservar no només dels mals usos propis de tot sistema polític, sinó també d?aquells que creuen que la democràcia no és un valor per si mateix, que es tracta únicament una concessió que es pot acabar quan a ells els doni la gana.
La darrera mostra d?aquesta provisionalitat tot el què ha aixecat l?afer de Pepe Rubianes i la seva negativa de mostrar la seva obra de teatre Lorca eran todos en un teatre públic de Madrid després de les amenaces rebudes per grups ultradretans a tenor d?unes declaracions que el propi Rubianes va fer contra la unitat de l?Estat Espanyol i per les quals ja es va disculpar públicament.
És el de sempre. Podem dir el què ens plagui usant tota la gamma de subterfugis que amb el temps hem anat aprenent a usar, podem fer totes les paràboles i metàfores que el nostre enginy sigui capaç d?empescar-se, ara, això de parlar de les coses pel seu nom, això fa accionar els ressorts de tots els intransigents troglodites que, a mata-degolla, tan sols permeten les sortides de to dels seus partits polítics afins avesats a mostrar-nos l?espasa de Damòcles de la intransigència i del feixisme més recalcitrant, encara que sigui dins els paràmetres del ?fair play? del joc democràtic.
Pels qui estem acostumats a denunciar aquestes circumstàncies sempre en clau política -com diu Paul Henreid a Casablanca en referència a la seva inclusió per la força de la seva nacionalitat Txecoslovaca dins el Reich alemany, per molts això de ser espanyols és un privilegi que no hem demanat mai- ens reca constatar com sempre hem de ser els mateixos que dormim amb un ull obert, els qui ens hem d?aixecar en armes dialèctiques contra una mostra més de la supèrbia més rància.
El patrimoni de la llibertat d?expressió és cosa de tots. Per damunt de les línies que delimiten les nostra pertinença a una nació o a una altra, l?obligatorietat moral de no passar per alt aquests abusos és cosa dels qui per damunt de nacionalitats i tendències polítiques, s?ajunten per denunciar la intolerància i la crueltat lluitant contra la falsa idea de fer-nos creure que si volen, ells, encara poden fer i desfer.
Si la unitat d?Espanya és tan important, on eren les manifestacions que havien de defensar la falsa persecució del castellà a Catalunya, el linxament sistemàtic del dret natural de tota nació a dir-se?n o la tan enaltida plurinacionalitat? Si segons ells, també formem part del seu Estat, què ens fa indignes de la seva defensa? No deixem passar l?oportunitat de deixar ben clar que de Rubianes, encara en som uns quants mal pesi a alguns intel·lectuals d?esquerra que pel que sembla, ja han fet els quartos.