LA SAMARRETA

Ovidi Montllor cantava que a ell li van fer una samarreta d’una cortina vella. Vermella. La cançó encara es fa escoltar. Ha esdevingut un clàssic. En moltes gravacions en directe, quan anomena “el martell i la corbella” (la falç més cap al sud de la nostra nació), se senten aplaudiments. Eren uns altres temps. Calia camuflar els missatges. Calia esquivar la censura dels feixistes.

Diumenge passat, a Palma, les samarretes tornaren a ser protagonistes. Aquesta vegada va ser el verd. Només 18 dies abans, al Principat, havia estat el groc. Els colors són el de menys. L’important és que hi hagi samarretes i més important encara, que hi hagi gent disposada a lluir-les i a dir prou tantes vegades com faci falta.

Les revolucions, al llarg de la història, han estat el pa de cada dia. Governs, reis i emperadors, han caigut perquè la gent n’estava farta de la seva gestió. Senzillament han sortit al carrer i han dit, per aquí no hi passo. Senzillament s’ha pujat un graó més en l’escala d’un poble. És llei de vida que els que no ho fan bé, els qui van contra el poble, tard o d’hora, caiguin.

La vaga indefinida dels mestres de les Illes és una de les tantes mostres d’insubmissió que arreu dels Països Catalans fa temps que ha començat contra la bestial política de menyspreu i d’intent de genocidi cultural i lingüístic contra tot allò que sigui català per part del Partit Popular. Poca broma plantar cara sabent que a final de mes el teu sou no serà res de l’altre món. Acostumats a que la heroïcitat de les revolucions ens vingui embolicada amb èpiques polsoses, la veritable revolució són aquests mestres que s’hi juguen el pa. Clar i net.

No hi ha cap mena de dubte, per molts pals a la roda que ens posin, que Catalunya aconseguirà el seu estat; això és un procès irreversible i cal que fer pinya per si els nostres governants, a darrera hora, no estan a alçada de les circumstàncies; ara bé, el motor de la nostra revolució s’ha de greixar i s’ha d’alimentar amb combustible.

El combustible de les més de 60.00 persones (els números són el de menys) que diumenge a Palma van dir prou, fins aquí hem arribat. Un clam unànime contra aquells que mai han condemnat el feixisme de Franco. Un clam unànime contra tants de pixats disfressats de pluja. 

De samarretes esperem de veure’n moltes més, de tants colors com sigui necessari, només preguem, com feia l’Ovidi, que no se’ns faça vella perquè ara com ara, abrigue totes les consciències que creuen que hi ha un futur de llibertat per a tots els Països Catalans i que el tenim a tocar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *