POSTALS HOLANDESES (V)

Avui anem cap a Amsterdam. Al cotxe sona Bob Marley. No, no crec que ho haguem fet expressament. En un altre temps, ells, jo, sí que haguéssim associat la gran ciutat a un únic atractiu: els coffee shops. Però ara com ara, passats els fulls del calendari, aquesta banda sonora és merament una coincidència. 

Des de Veldhoven hi ha una hora llarga. El cel s’ha embrutat de gris. Només faltaria. Però les temperatures han pujat. Tenim previst deixar el cotxe a l’Amsterdam Arena, el camp de futbol de l’Ajax. Ens ho han aconsellat. Des d’allí agafarem el metro fins a l’estació central. Construït al 1996, el complexe, a més del camp de futbol, alberga un centre comercial i una sala de concerts. 

A Amsterdam, la nostra primera parada, serà el Rijksmuseum. Des de l’estació, al nord de la ciutat, s’hi pot arribar fàcilment amb un dels nombrosos tramvies que hi baixen. Dins el tramvia, a més del conductor, hi ha un venedor/a de bitllets. Com que portem una tarjeta que ens permetrà accedir al transport públics durant tot el dia, no cal amoïnar-nos.

Deu fer cosa d’una quinzena llarga d’anys servidor va fer el peregrinatge obligatori a la ciutat. Fins i tot m’hi vaig enamorar. Ens vam conèixer a París, vam fer el ruc a Brussel·les i després de fumar-nos plegats la ciutat dels canals i de les casetes hirsutes, ella va fer alguna cosa com “Ha estat molt bé, però m’espera algú. Oi que ho entens?”. No, no ho vaig entendre llavors, ni ara, ni mai.

Donada la baluerna que és el museu, cal seleccionar. Vermeer i Rembrandt. Arribem a Amsterdam a mig matí i som dissabte, el repte és prou agosarat. La segona planta, dedicada a la pintura del 1600 al 1650, és on fem cap primer. El quadre estrella de la sala, i del museu, l’impressionant Ronda de nit ens colpeja els sentits. Efectivament hi ha molta gent. De tota manera, en un dels laterals, trobem el mestre de Delft.

Feia molt de temps que volia admirar Vermeer de tu a tu. Què se’n sap del pintor? Ben poca cosa. No va pintar més que una trentena de quadres. Amb tot, la delicadesa excelsa que desprèn cada pinzellada, el tractament de la llum, actuen com un bàlsam per apaivagar qualsevol rastre de soroll moral, del que sigui. Només hi ha el silenci d’aquestes dones que llegeixen una carta, que ho diuen tot i no ens diuen res. Des de molts segles enrera, ens conviden a deixar-nos embadalir davant la majestuosa bellesa humil d’aquestes escenes que fan plorar per dins, davant les quals no te’n voldries anar mai; probablement perquè l’art ha de fer descarrilar els trens que tenim apamats, sinó, no és art ni és res. Hi torno moltes vegades aprofitant que el flux d’espectadors és desigual (quina ximpleria fer-ne fotografies!).

Consternats, decidim donar un tomb per la resta de casa. Descobrim Van Gogh a la primera planta. També ens hi aturarem. També serem titelles davant la seva genialitat. Ens reca el fet que no tindrem temps d’anar al museu que a la ciutat porta el seu nom. Dos museus en un dia seria massa. Com que hi ha gana, decidim anar a dinar al centre, a la plaça del Dam.

Jo ho he dit, som dissabte i la ciutat, amb una temperatura agradable, és presa per la gent. Contra els turistes, més o menys uniformats, la insolència despreocupada dels autòctons que fan valer el codi indesxifrable de la mateixa llibertat que es troba a Londres, Nova York o Berlin. L’espectacle de la urbanitat. Mengem una pizza en un lloc prou agradable. Després passegem.

La ciutat plena de cicatrius de ferro per on trepitgen els tramvies, els homes, les dones, les bicicletes, és un cafarnaüm considerable. Acostumats a placidesa de la verdor rutilant del nostre sud d’adopció, la ciutat s’imposa atrafegada, nerviosa, impertinent. Cal sortir de les grans avingudes i buscar el recer dels carrers que segueixen els canals. Aquí, tot i que el ring-ring dels grills que porten al manillar totes les bicis et fan estar a alerta per no abocar-te a l’aigua bruta de verd i marrons, Amsterdam, apartada del brogit, ofereix mil milions de racons i raconets. 

Les cases, premudes les unes contra les altres, proveeixen al badoc, de la sensació que aquell bé de déu de rajoles i ocres i blancs i teulades i façanes, són posades allà precisament per deixar-se admirar, sense que en cap cas, hom tingui la sensació que a més, a l’altra banda de les parets, hi pugui viure gent. Deixar-se passejar per la completa anarquia de les construccions, dretes, tesades com aquells boscos frondosos que s’aixequen de terra altius buscant el sol, la llum, que no els arriba.

I som conscients que això només haurà estat un tast, un petit aperitiu del molt que et pot donar Amsterdam. Però no teníem cap altra pretensió. Amb les ciutats un s’hi pot avenir de moltes maneres, com de la mateixa manera, s’hi pot discutir per centenars de raons. Les ciutats són el que tu ets. Murs contra els quals tu pots pintar consignes per si et perds, saber que almenys hi ha un lloc a la terra on podràs reconèixer la teva lletra.

A quarts de vuit de la tarda enfilem el camí de tornada. Demà ja serà el darrer dia de ser holandès. A les cinc, que és quan marxa el meu vol, em convertiré en una carabassa catalana i enyoradissa. Encara tindrem temps d’arribar-nos als boscos dels afores de Veldhoven per veure si hi ha cap boletot. Res de res. Encara tindrem temps de veure com ens esguarda aquest noguer, de com el vent fa giravoltar les fulles caigudes dins la grisalla de la tarda que neda cap a la nit i com aquest brivall d’ulls de mel que és ben feliç només amb un pal, em torna a demanar que fem trens i ponts i torres “glosses”.

Postals holandeses (I)

Postals holandeses (II)

Postals holandeses (III)
  
Postals holandeses (IV)

 

2 pensaments a “POSTALS HOLANDESES (V)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *