POSTALS HOLANDESES (III)

La placidesa de la vida holandesa, jo m’estic a un poblet residencial però dubto que a les ciutats les coses siguin diferents, fa que dormis com un soc. Normalment em fa de despertador una xiscladissa de moixons. Podria prendre’m alguna llicència i referir-me a una mena d’ocells que no tinguessin agregats cap simbolisme peculiar. Però no, els alats éssers que obren els meus dies neerlandesos són corbs. No cal esglaiar-se: el cel hi és solcat per aquests animalons que encara que vulguis, aquí, no presagien res de dolent.

El matí avui se me n’ha anat badant i estirant les cames per un parc proper. Jo en dic parc però és una simple zona enjardinada. Qui mana és el verd. Roures amb tot de glans als seus peus que crepiten quan els badocs com jo els trepitgen. La mateixa sensació de relax total. Aquí l’estrès no deu existir. Només dues bicicletes han estat a punt d’atropellar-me.

Després de dinar, frugal, aquí s’esmorza com a senyors i es fa l’àpat fort cap a quarts de vuit com a molt tard, m’he de trobar amb un dels catalans que va fer el un cop de cap i va decidir venir a treballar a aquest país. Enginyer de professió i de cap, el passat mes de febrer va deixar Catalunya per instal·lar-se amb dona i fill a aquest país.

Cada dia va amb bicicleta a la feina. Tarda una vintena llarga de minuts. L’única pega, quan plou. I plou poc a Holanda, es veu. Tot i la flexibilitat horària de la qual gaudeix, intenta fer de les vuit a les quatre. Aquí el que compta és el rendiment. Fa temps que un familiar seu s’hi va instal·lar; probablement aquest fet, va precipitar el trasllat. Als seu trenta anys llargs, veu la vida amb optimisme. Té una feina que li agrada, se sent respectat i motivat pels seus caps i troba que a Holanda s’hi viu molt bé.

Després de residir uns mesos a Eindhoven, des del juliol que viuen també a Veldhoven. Ell i la seva dona tenien molt clar que no volien viure en una ciutat, tot i que Eindhoven i en general les ciutats holandeses, disten molt d’assemblar-se al que entenem per una ciutat més cap al sud.

Abans d’entrar a explicar-me quina mena de feina fa, em fa cinc cèntims d’on som. Una ciutat que no arriba a les tres-centes mil persones, ben comunicada -a prop de França i Alemanya- amb un nivell d’innovació tecnològic potentíssim que ha sabut en tot moment, viure del flux de riquesa que la implantació de la Philips a finals del segle XX va aportar.

Ha plogut molt d’ençà que els germans Philips van obrir la seva fàbrica de bombetes. El creixement de la firma fins a ser la multinacional que és ara, ha sabut aixoplugar tot un munt d’indústria que sense perdre de vista l’electrònica, ha constituït un Sillicon Valley europeu líder en recerca i desenvolupament.
 
Ara com ara, Philips, ha venut bona part de la producció dels seus productes i es concentra en la investigació. Dos productes d’on la Philips treu, en aquests moments, una gran rendibilitat: el material tecnològic mèdic i les màquines elèctriques d’afaitar. Ara com ara, Philips és capdavantera en el desenvolupament de la connexió de productes a la xarxa digital així com a mòbils. Només estan a la seva alçada Facebook i Google.

L’aparició del High Tech Campus d’Eindhoven, també auspiciat per la Philips, ha acabat de reblar el clau de la recerca. El cinquanta per cent de les patens que es fan a Holanda, surten d’aquest Campus. Tot i que no hi podrem entrar físicament, sí que hi podem entrar amb el seu cotxe per donar-hi un tomb: vol que ho vegi almenys per fora. Són quarts de set de la tarda i tothom ja ha plegat. Capses arrenglerades.

El nostre enginyer treballa a l’empresa ASLM, proveïdor líder mundial de sistemes de litografia per a la indústria dels semiconductors, fabricació de màquines complexes que són essencials per a la producció de circuits integrats o xips. És a dir, dissenya les màquines que fan aquella mena de petits escarabats que fan que moltes coses rutllin.

La precisió de les màquines ha de ser absoluta. Hem de pensar que per cada xip, fa falta que la màquina faci un promig d’una trentena de passades per tal de gravar a la superfície tot el necessari. I estem parlant de mides molt i molt petites. Es treballa a nivell d’agafar un mil·límetre i fer-ne un milió de parts. Em perdo amb tot de noms que em va facilitant i que pel fet de ser de lletres, no acabo de retenir. Però se’l veu entusiasmat amb el que fa. L’encomana aquest entusiasme.

Mentre anem parlant passem per Aalst i Waalre, municipis que toquen a Eindhoven on ja es veu, per la mena de construccions que hi ha, que el nivell crematístic dels seus propietaris és lleugerament més alt. Sense fugir de la casa de dues plantes, aquí el matís de les teulades, de la façanes, dels jardins, ja denota que formen part d’un altre món. 

El nostre enginyer ens diu que els van ensenyar una casa a Waalre, però que era massa per a ells. Veldhover, em diu, és un poble normalet, però ja voldríem tenir aquest nivell de vida a Catalunya. De moment a seva muller no treballa i té cura del xiquet. Tot i així, amb el sou que ell cobra, en tenen més que suficient; el pressupost destinat al pagament del lloguer, que no és barat, és infinitament inferior al trenta per cent que es recomana en els manuals d’economia domèstica.

Li agraeixo les explicacions i li desitjo tota la sort del món.       
 
Postals holandeses (I)
          
Postals holandeses (II)

Postals holandeses (IV)  

Postals holandeses (V)

   

   

            

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *