AVANT I AVANT!

Des d’aquí dalt el cel són nuvolades esfilagarsades de qualsevol manera. Com molles de pa llençades dins una d’aquelles sopes denses d’hivern. Som al terrat. El vent bufa. Plantem la bandera del nostre país. Ajudo l’Àlex i el Joan. La fermarem a la fumera. Onegen de seguida les quatre barres. Albirem els camps de mandariners, de tarongers. La catifa de còdols fa que l’aigua no s’hi estigui gaire fent el ronsa i corri a buscar les arrels de seguida. Fines mànegues com capil·lars de baquelita recorren les rengleres dels arbrets amb els fruits arrapats a les branques. Galàxies senceres de pilotes verdes; d’aquell verd gos com fuig, d’aquell verd de la plastilina dels xiquets que acaba essent de tots els colors i de cap. Ara ens puja una bafarada de gessamí.

Hi ha aquella calma expectant dels dies que cal subratllar d’alguna manera. Encara que això, ara mateix, només ho podem intuir. Davant la casa, sota el rafal, les cadires buides es perfumen de l’aroma intensa de la terra mullada. Algú que aquest matí, en omplir la bassa, s’ha distret i l’ha fet sobreeixir. Tot és domini de la calma, aliè al soroll de la N-340, que no passa gaire lluny; aliè una mica al món precipitat i nerviós de ciutat. El Prat és un petit paradís.

Esperem reforços. Alguns ja fa un mes sencer que batallen amb mapes, cartells, fites i voluntaris. Hem dinat a les Cases: uns magnífics musclos i una senyora fideuà davant la mar. Cap al tard, la postal bucòlica va esborrant-se per a ser dibuixada amb uns altres tints. Vénen de Barcelona. Important contingent de l’Ateneu Layret. Quatre anys gestionant un espai de llibertat entre els barris de l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni. Picapedrers importants. Res, que tampoc no s’ho volien deixar escapar. Hi ha motxilles. Hi ha sacs de dormir. Hi ha màrfegues. Hi ha tendes. Hi ha fraternitat. Farem Via a Alcanar.

Gestionarem els trams del 13 al 24. No ha costat gaire que l’Eli ens ensarronés a tots. Els amics de l’ANC Alcanar – les Cases li van demanar gent i ella, bona una! Des de la consulta del 10 d’abril de 2011 a Barcelona, no ens podem estar de posar-nos al servei del seu somriure i d’aquest país que des de sempre s’ha fet més amb gent arromangada, com serem nosaltres demà i sempre, que no pas amb americanes i corbates.

Una vegada tothom sap on dormirà i ha deixat els trastos, ens entaulem. Som una trentena. Fa dies que a cop de mail anem fent i desfent. Amb tot, com que juguem fora de casa, el reconeixement de la zona d’actuació serà clau per a acabar de saber amb què ens enfrontem. S’habilitarà la carretera vella, ran de platja, per fer pujar la gent per diversos camins. Confirmem els aparcaments de cada tram i els dels autobusos. Cada tram tindrà dos coordinadors. Rebem una armilla verda, un mapa i un xiulet. Les credencials.

Sopem i riem amb aquella mica d’histerisme de saber que demà la cosa serà grossa. Com a fi de festa, rom cremat. Atrafegats guants de flames ara del blau, ara del groc, on abocar els pocs fantasmes que demà alguna cosa pugui anar malament. Hi ha una guitarra i un ukelele que aniran empenyent la nit. Ens diuen que demà, a les vuit, tothom a esmorzar. Però ens besen, a la majoria, les hores petites, menudes.

L’endemà, ja desenlleganyats, amb el cafè amb llet ballant la lambada a l’estómac, el contingent canareu d’adopció es posa en funcionament a quarts de nou. Què voleu? Abans de prendre contacte amb cada tram, cal bastir tot l’operatiu del dinar. Es pensa donar arròs per a un parell de milers de persones. Muntem taules i cadires. Aquesta nit, algú, les ha pintades amb esprai. Minúcies. No ens hi atabalem. Cadascú al seu lloc.

Amb l’Eulàlia, coordinarem el tram 15. Comença sota el pont on s’ha penjat una pancarta, just abans de la cimentera. ‘Alcanar fa Via’. Va ser despenjada per uns desconeguts no fa gaire. Fa una setmana que voluntaris vigilen dia i nit que no torni a passar. Prenem el relleu. Els agraïm i ens agraeixen la feina. Cal trobar el punt de trobada del tram que coincideix amb el seu inici. De bon matí s’han col·locat senyals.

De seguida som assaltats per tot de cotxes personalitzats amb motius independentistes. Tot són estels i grocs i blaus i vermells. Molts s’han apuntat a l’arrossada. Alguns altres tenen taula a Sant Carles, les Cases, Vinaròs… ‘És a les tres que tanquen la carretera?’ Anem informant tothom. Ja no ens en mourem fins a quarts de dues, que, rellevats, podrem anar a tastar l’arròs. Deliciosa. Un cafè. Tornem a la nostra posició.

De mica en mica la carretera va omplint-se amb tot de supermans estelats. N’hi ha que porten cadires de platja. ‘Escolti, és que jo no he trobat la samarreta, m’hi puc posar igualment, no?’ S’ha tancat la circulació i la carretera és envaïda per la il·lusió, pels somriures. Per la festa de voler ser més lliures. ‘Ai xiquets, fins allà baix em fareu anar?’

A les quatre recorrem el tram per veure com està disposada la gent. Veiem que a tocar del tram 16 la cosa és una mica esclarissada. No cal amoïnar-s’hi. Hi ha moltes més persones que les cinc-centes necessàries per tram. De tota manera donem indicacions perquè la gent vagi prenent posicions. Veiem clarament que no queden buits. Que tot rutllarà a la perfecció. A cop de Whatsapp confirmem que estem preparats per a fer història.

Recórrer la filera de gent és una d’aquelles experiències que no oblidarem mai. Des dels qui s’ofereixen a anar a un altre tram als qui pregunten quin és el programa; dels qui t’ofereixen una cervesa fresqueta, al qui vol que els fem una fotografia. L’ambient, clarament festiu, ens fa relaxar una mica. Ens ho hem guanyat. Ara ens vénen a cercar els dos fotògrafs assignats al tram. Ells faran la gigafotografia. Saben perfectament què han de fer.

I llavors passa que la vida s’atura una mica i fa un salt. Quan faltava un minut perquè fos un quart de sis de la tarda de l’11 de setembre de 2013 va passar això mateix: amb una sola veu, més d’un milió de persones, van donar-se les mans per dibuixar una columna vertebral de llum damunt la foscor de l’asfalt; una columna que s’endinsava en la terra dels somnis per començar a fondre’ls amb una rella sargida de realitats abastables; esquivant els còdols, s’infiltrava fins a l’arrel del que fa molt de temps que som: un poble que, com es diu a Alcanar, sempre va avant i avant aconseguint tot el que es proposa.

(Article publicat a Vilaweb el 17/9/13. Foto: Dani Morell)  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *