Els dies i les dones

David Figueres

FULLS DE “L’ARBOÇ” (I)

L?estació de Sants és un desori desproporcionat quan hi arribo a quarts de set de la tarda. Acostumat a la litúrgia d?agafar sempre un mateix tren per anar sempre a un mateix lloc, ara, aquest canvi de rumb, és un petit malestar. A la mica d?ansietat de dirigir-te a un lloc inconegut, aquest cafarnaüm de gentam, maletes amb i sense rodes i desorientació general, n?afegeix un punt d?inseguretat que cal mantenir a ratlla. Però em faig indicar per les autoritats pertinents: l?home que em dispensa el bitllet, una dona que walkie-talkie en mà, davant la baixada a les vies, em confirma tren i direcció. Un rodalies atapeït. Puc seure.

Em vénen a recollir a l?estació. Retard. Hora foscant. Sí, el dia s?escurça. Enfilem amb el cotxe muntanya amunt. Camins oberts en canal per crestalls considerables. Les pluges darreres. Ens deixen una casa. O li deixen una casa, aclarim. Jo hi sóc afegit de més tard. Envaeixo, doncs, una fugida per descansar, per aclarir idees. Per retrobar-se.

Fa uns dies que he carregat les piles jo, que estic de ple endinsat en el nou curs. M?accelero perquè voldria constatacions a tot el què ha de venir. I res, que ningú no contesta encara els mails enviats. Que tothom esperarà, suposo, després de la Diada per començar a obrir correus, per reempendre el flux de les coses. La meva intromissió és tan sols una convit a fer feina.

 Un projecte pendent d?un dels mails que deia. No hi anava predisposat a aquests pins dreçats com llapis nous als plumiers dels infants que d?aquí no res ja seran de nou alumnes. Només que en aquests boscos tot just descrits amb la llum dels fars del cotxe, la gradació dels colors queda supeditada a la mica de matís dels corriols de les escorces i para de de comptar.

La casa ("L’arboç"), un vell mas rehabilitat, és una delícia tot fet acolliment de passar-hi dies i dies alimentant-te tan sols de zumzeig de bestietes i del silenci mateix del bosc. No en puc desfer més el paisatge, per ara. La nit. Assignar-me una habitació. El plànol de la casa. Pel mateix preu, una gata: la ?Mel? bruta coma una guilla, plena com un tuixó. M?olora mansa i va cap a la cuina per veure què li pot caure. Ben poc si el què vol és tall. Tirarem de l?hort. De seguida una amanida, el toc exòtic, un préssec. Una vinagreta i a córrer. Havia dormit poc la nit passada. Examen al matí. Una explicació del primer romànic donarà per aprovada, creuem els dits, Història de l?Art.

Mengem a fora. No en fa de fred. La meva aportació, a més d?uns iogurts que he salvat de la crema de la caducitat prematura, una ampolla de vi de Cornudella. Un reserva del 2003. Se?ns revelarà espès. Potent. Escaient potser per altre menjades menys superficials, però que ens fa riure després de la vegetal endrapada i ens animarà la sobretaula fins a una hora prudencial. La que ens marca el fred endinsat als ossos malgrat els mitjons, els pantalons llargs, les camises i les primeres jaquetes d?entretemps.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quadern d'atzars per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent