SA HISTÒRIA DES SENYOR SÖMER
“Sa història des senyor Sömer”, Auditori Caixafòrum, Barcelona, 30/8/06
Campanya “Jo també vull un estat propi”
Feia temps que es parlava d’aquest espectacle que Pep Tosar estrenà a la Sala Muntaner de Barcelona el 1994 -enguany farà dotze anys!- amb direcció de Xicu Masó. Costa de creure que faci tant. Agraïm moltíssim aquest exercici de recapitulació teatral. Afortunadament pels que no vam poder gaudir l’espectacle llavors, donem les gràcies a aquesta nova oportunitat, que tot sigui dit d’avançada, hem xal·lat d’allò més.
A partir d’un text de Patrick Süskind, Tosar estira la madeixa d’una història que no explicarà mai: la del protagonista senyor Sömer. Entremig s’hi entortolliguen tot de vivències personals, concretament de la infantesa, del personatge que prova de contar-nos la història. El senyor Sömer sempre hi serà present com a testimoni mut de les tragicòmiques desventures del seu narrador. Un esperit? La veu de la consciència? Un personatge trampa? Les conjetures sobre què o qui és el senyor Sömer són moltes. Podem i hem d’abstindre’s d’entrar en aquests detalls que serien més típics d’aficionats a les filosofies més vulgars. Tirarem pel dret i sense embuts: el senyor Sömer és el Teatre mateix.
A partir d’un escenari amb dues taules, una butaca i un taburet, Tosar/Masó basteixen un espectacle d’una contundència dramàtica única. Una hora i mitja de monòleg no pot defensar-lo qui vol. A partir de la descomposició del text en divereses parcel·les, assistim no pas a un viatge narratiu ni discursiu ni tan sols moral. La història, amb la presència omnipotent del senyor esmentat, no ens és donada des del fil conductor, sinó des de la interpretació mateixa. Tosar fa un recital d’interpretació.
Són poques les armes que té per defensar-se de la voracitat del públic. Poquíssims els comodins on agafar-se: tan sols les pauses necessàries per anar separant les petites històries i una guitarra -canta i sap toca la guitarra a més, Tosar!- que s’encavalla amb música en off. Res més. Però Tosar no sembla necessitar d’aquests artefactes per deslliurar la càrrega que comporta una feta com aquesta. S’hi sent còmode explicant-se. No fa cap sobreesforç, en aparença.
La veritat, com és pot imaginar, és un altre. Si dèiem que la història no era narrada sinó interpretada, és perquè és així. La capacitat de suggestió de Tosar és brutal. La poesia tota és gest. Podem sentir les paraules, però res no en quedaria del discurs sense la gestualitat: primfilada, ajustadíssima, mesurada fins al paroxisme. Mai exagerada. Mai portada a l’extrem. Un diàleg intens de gest i text com pocs hem vist.
El viatge val molt la pena. Pep Tosar demostra que és un professional de dalt a baix obstintant-se a interpretar i obstinar-se a fer felices les persones que ens agrada deixar-nos aplegar en una sala amb butaques, llums que s’apaguen i gent que surt rere una cortina a explicar-nos qui som en realitat.
No sabem si aquest gest de rememorar aquest espectacle obeeix a un prec puntual o hi ha la possibilitat que el senyor Sömer torni a trepitjar els escenaris en breu. Si l’opció és la primera, cal descobrir-se deu mil vegades davant l’oportunitat de poder haver assistit a aquesta lliçó d’interpretació pura. Si és la segona de les possibilitats, no podem fer altra cosa que recomenar que obriu bé els ulls i no deixeu escapar la possibilitat de fer-vos explicar sa història des senyor Sömer tantes vegades com siguin necessàries.