ABEURAR-NOS LA PELL

 

ESPECTRE

Aquest poema d’ara l’escric mentre et vesteixes.
Tu seràs lluny, molt lluny, quan ja l’hagi acabat.
Perquè ara no ho sabem, però és veu, que tu i jo,
mai més no tornarem a veure’ns nus els cossos
ni a abeurar-nos la pell ni a besar-nos la vida.
No et preocupis per mi. L’he escrit altres vegades.
Ara em toca enyorar-te. Recordar-te ben viva
en els milions d’escenes que em queden per muntar:
el dia que ens amàrem, per primer cop, desig
 maldestre i confortable i llevar-nos la roba
i ofrenar-nos l’amor a batzegades sordes,
com si tinguéssim por que algú ens pogués sentir;
o aquelles lentes tardes, ja del tot despullats
de vergonyes imbècils, estirats, reposant,
sols per agafar forces i tornar a dibuixar-te
ara el coll, ara un pit. Tota tu la bellesa.
I és estrany -ara et poses de nou les arracades-
que jo no faci res per impedir que marxis,
que fugis ja per sempre del temps que hem compartit.
És per això que em quedo mirant-te des del llit
com tu busques la bossa, t’amolles els cabells
i t’acostes a mi, ja del tot feta rosa,
per deixar-me un petó, cast, petit, a la galta,
per agafar l’abric i aturar-te un moment
i mirar-te de nou, just davant del mirall,
com s’esvaeix l’espectre d’aquell que vaig ser jo.

                                                       David Figueres

Bon dia de Sant Jordi a tothom!  

Un pensament a “ABEURAR-NOS LA PELL

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *