UN CENDRER, UN TELÈFON, UNA MÀQUINA D’ESCRIURE

No ho sóc massa de mirar pel retrovisor; de girar el cap enrere. D’encaterinar-me en el que ha estat. Vull creure que sóc, a cada moment, allà on vull ser. Que girant la cantonada m’atracarà un temps millor i em deixarà sense res del que tinc ara. Amb tot, no em desplau donar-m’hi quan l’ocasió s’ho val. Quan hi ha alguna circumstància que s’ho mereix.

Aquests dies, al Centre de Lectura de Reus, Àlvar Calvet, Ester Fabregat, Àngel Pomerol, Jordi Abelló i Ester Ferrando participen en l’exposició Lectures del Centre. Una relectura personal de diversos llocs o no-llocs, com se’ns avisa, del prestigiós ateneu.

Sense desmerèixer cap de les propostes dels altres artistes, la tirallonga de reflexions personals de més amunt, me les ha desbocat l’obra, o millor dit, les obres, de l’Ester Ferrando i la seva Analepsi. Tres objectes que abans podien trobar-se al Centre i que participen del passat de la casa i per extensió, del passat personal de l’artista reusenca. (Segueix llegint)

També una mica del meu i de tots aquells que vam trobar en la històrica associació, un aliat, una mica desballestat i naftalític, però útil encara per satisfer les nostres inquietuds i per aprendre de la millor manera com es pot aprendre: equivocant-te una i mil vegades.

Ara podria anar-me’n per les branques i fer-me el saberut enfilant tot de connotacions metafísiques d’alta volada al voltant del fet de recordar, d’evocar, d’emular. Me n’abstindré. Ho farem d’anar per casa. Senzillament perquè crec que l’Ester, amb el que ens ofereix, bandeja tota conceptualitat i apunta els tres objectes directament cap a una quotidianitat rescatada que somou per la seva capacitat simbòlica de fer-nos traslladar a un altre lloc sense moure’ns d’on som; o millor dit, a un altre temps, sense sortir del que ara ens marca les busques del rellotge.

De tota manera i tot i que amb l’Ester hi hem compartit un grapat de coses entre aquelles quatre parets del carrer Major, abandonar l’obra a la diòptria de l’espectador és inevitable que aquest, si té dos dits de front, en faci associacions més enllà de la voluntat de l’artista. Al cap i a la fi, si l’art no és capaç de fer-nos estirar aquesta mena de fils, ja em direu…

Així, els cendrers a la Sala Ramon Amigó, ens fan pensar en aquell temps on fumar als llocs públics era del tot normal –ara que proliferen les sèries i les pel•lícules ambientades en els anys 80, el xoc del que fa fins dos dies era usual, és ben curiós – però també que el temps de poder-te asseure tranquil•lament en aquells sillons on es deuen haver bastit els més fabulosos projectes, on es deuen haver fet les confessions més inimaginables, han passat. Han fugit. Esvaïts com el mateix fum del tabac.

El telèfon amb monedes, tot just sortint de la Sala Fortuny, adquireix connotacions més enllà del que representa, també. La litúrgia de buscar les monedes –encara pessetes!- de marcar el número de l’interessat, demanar per tal… Esperar, a vegades, una estona, per si la comunicació no havia estat possible i tornar-ho a intentar més tard. Ara en un trajecte de no més d’una hora amb tren, podem confirmar “sí, que ja arribem, eh?, audiós” fins a dotze vegades amb els nostres flamants mòbils.

La màquina d’escriure de la biblioteca és el tic-tic-tic-tac-tac de les bibliotecàries apressades teclejant les fitxes dels llibres; el rac-rac-rac de després en treure’n aquells fulls, però també com l’estri anacrònic ha estat superat per la velocitat hiperbòlica de la internet, de les xarxes socials, on el martelleig de les síl•labes és abassegador i continu. Gairebé obscè.

Em sembla que va ser Oscar Wilde el que va dir que a més de ser qui som, sempre som una mica aquells que ens agradaria haver estat. I és que ens agradi o no, hi ha escenaris, persones, objectes, que ens tornen als diferents temps que hem viscut, que hem rigut, que hem estimat, inexorablement. Un cendrer, un telèfon, una màquina d’escriure. De l’ahir cap al demà. Sempre. Sempre. Sempre.

(Fotografia: un dels cendrers a la Sala Ramon Amigó) 

Un pensament a “UN CENDRER, UN TELÈFON, UNA MÀQUINA D’ESCRIURE

  1. David, ja veig que tot i que estiguis per Barcelona continues passant pel centre!
    I encara  que jo no em mogui de Reus, també segueixo d’aprop el que fas.
     Una abraçada. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *