Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 2 d'abril de 2013

ELS GATS QUE VENIEN SOTA LA FINESTRA

Francesc Parcerisas seu al caire d’un terrat amb les cames penjant. Sembla que és a un poble de la Provença. El primordial, ara però, és que truqui a Picasso el més aviat possible: una coneguda seva vol fer una exposició d’uns plats grans del mateix artista. Com se sol fer en aquests casos, Parcerisas agafa una mànega de regar i parla amb el pintor malagueny. Vol connectar la coneguda amb Picasso. Ho fa. Parlen. No hi ha sort. El genial pintor no pot autoritzar de cap de les maneres l’exposició que se li proposa. Després, Francesc Parcerisas, es lleva tot d’una del llit i apunta el que acaba de somniar. És a Pequín. Escriu el seus somnis. (Segueix llegint )

Aquests i d’altres quedaran registrats en un llibre. La primavera a Pequín. Un dietari. Com el seu nom indica, a dins, a més dels somnis, la crònica d’una estada a la capital de la Xina el maig del 2011 com a professor convidat. Un recorregut per diversos indrets d’aquesta colossal ciutat de més de set milions d’habitants.

Fa uns dies, el llibre va ser presentat a l’Ateneu Barcelonès que és l’entitat on si vas amb bambes o amb roba informal no et deixen entrar. Si vas amb sabates correctes i abillament a joc, tampoc. Senyors de l’Ateneu, s’ho faran mirar? Gràcies.

El professor Anton Maria Espadaler acompanya Parcerisas aquest vespre al cinquè pis del carrer de la Canuda. Acte concorregut. Parcerisas hi fa de professor de poesia a l’Escola d’Escriptura. Juga a casa. Comença el professor de literatura medieval citant André Gide i el seu Viatge al Congo. Es veu que van preguntar al francès: “Vostè què hi va a fer a allà baix?”. Gide va contestar molt correcte: “Ho sabré quan hi arribi”.

Segons Espadaler, cal anar als llocs desconeguts amb una mirada en blanc. No voler projectar una idea preconcebuda del que anem a veure o experimentar. Viatjar per deixar-se sorprendre per tot el que el lloc desconegut pot oferir-nos. En aquesta sentit, el text de Parcerisas, fa bona aquesta tesi: la seva mirada és la d’un badoc que no espera res més que deixar constància del que veu.

Partint d’informació literària, no socio-política, Parcerisas, diu Espadaler, s’endinsa a la Xina sense caure en els plantejaments tòpics. No es tracta d’un llibre de viatges, és un dietari i com tot dietari, ha d’obrir un diàleg. Qui l’escriu no pot ser un fanfarró, no pot ser algú que tingui la veritat absoluta de les coses i es posi per damunt del lector.

Parcerisas, en la seva intervenció, donarà la raó al seu presentador. Deixa clar que es tracta d’un llibre de creació, no pas una guia sobre la Xina. Tan sols m’he limitat a deixar constància del que he vist per la finestra, diu el poeta. Només he mirat. Detesto les opinions aferrissades. Cal ser indulgents amb tot allò que és nou.

Durant aquest cap de setmana, aquest cronista amateur, s’ha deixat venir aquesta primavera no pas de Pequín però sí de Barcelona. Ha estat un plaer deixar-se ensenyar la ciutat, Pequín, no Barcelona, amb la precisió d’una llengua que Parcerisas no deixa mai que se li escapi de les mans. Res d’esllanguiments ni de piruetes estilístiques. Les descripcions són acurades, sempre al servei de la mirada. Els personatges que hi surten, a penes esbossats. El que veu, torne’m-hi, és l’important. Ni tan sols el que hi sent. Només la mirada, subjectiva –no pot ser d’altra manera- i subjugada a la constant badoqueria que li provoca trobar-se en un entorn tan allunyat del seu. El contrast amb la Barcelona del cada dia, evident. Una pàtina de nostàlgia a penes mussitada. Necessària per tenir una mesura de comparança. Cap entotsolament en el Jo carrincló. Un passeig per les grans avingudes, pel metro. Però també per les tines d’aigua bullent que hi ha pertot, pels pals de fregar que només escampen aigua. Les mil infusions de tots els colors i aromes…

Potser perquè només amb les anotacions del que veu quedaria un llibre massa eixut, Parcerisas, complementa la seva visió, amb la transcripció d’alguns dels somnis que té. El contrapunt és curiós. Serveix com a frontissa per deixar constància de la sensació onírica que pot apoderar-se de tu en un país tan diferent del teu. La mateixa precisió estilística anivella les lectures i les fa jugar a ballmanetes.

A tot això, cal afegir les versions que Parcerisas fa de diversos poemes xinesos. Com a bon coneixedor de l’anglès i bon poeta que és, fa les traduccions al català des d’aquesta llengua. En comptem gairebé una seixantena. Tot i que els poemes a vegades complementen algunes de les entrades, una vegada enllestit el llibre, ho recomano, val la pena fer una lectura només dels poemes. Un altre viatge se’ns bada. Per complementar aquestes versions la imprescindible Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica de Manel Ollé.

Alguna dia s’hauria d’escriure llarg sobre els poetes i el dietarisme. Seguint l’estela de la curiositat pel món xinès, Marià Manent i el seu Vel de Maia (el contrast entre l’exuberància de la natura del seu exili a Viladrau i les notícies sobre la Guerra Civil, període que descriu el dietari) I més cap aquí, també havent-se interessat pel món xinès, els imprescindibles llibres de notes de Jaume Subirana.

Sense tenir una relació amb el món xinès, Enric Sòria o Feliu Formosa, també serien una bona mostra d’aquesta relació entre poetes i dietaris que potser entre els nostres narradors no s’ha donat tant o potser s’ha donat d’una altra manera.

I és que el llibre també és un tractat sobre el llenguatge. Citant precisament Sòria quan al seu llibre Mentre parlem diu: “El llenguatge ens condemna a la trivialitat. O al silenci”. Parcerisas escriu: “El llenguatge que descriu el món que anomenem “obejctiu” malda, en els seus millors moments, per defugir aquesta trivialitat, però el llenguatge que descriu el fum que ens surt del cap i que ens sol semblar tan important malda, cosa encara més preocupant, per donar respostes al silenci”.

Haurem d’arribar al fina del llibre, i al final del viatge, és clar, per trobar-nos amb la mateixa modèstia, gens falsa, quan Parcerisas clou: “Mentrestant he anat anotant les coses que em sorprenien, que cridaven la meva atenció i he procurat fer-ne una descripció subjectiva però acurada. M’hauria agradat saber-ne moltes coses més, però he fet com els gats que venien sota la finestra: observar gandulejant”.

(Article publicat a Núvol el 17/3/13)



  1. Vaig comprar el llibre tot just un dia després de la seva publicació, mes de gener. Un petit tresor d’un llibre de viatges, d’un viatger badoc, com jo, que es concentra en petits detalls i ens explica com és la ciutat de Pequín, com podria ser una altra Ciutat de qualsevol país del món. Vaig anar a unes Jornades d’haikús a Casa Àsia i el senyor Parcerisas va fer una ponència. És clar que vaig parlar amb ell, del seu llibre i me’l va signar. Fer el badoc dona per a moltes coses, però mai saps si en tens prou, per això hi tornes i viatges una i una altra vegada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Negre sobre blanc per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent