XINA, CAP ON VAS?

Plou a Barcelona. Llevantada, diuen, els qui entenen. I com que d’alguna manera hem de començar aquest apunt, hi farem una giragonsa. Parlarem de l’altra banda. Allà on el sol s’apaga. L’Orient. Concretament de la Xina. 

 El 2008 durant els Jocs Olímpics que es van celebrar al país, vaig participar activament en la campanya que explicava les coses que hi passaven i que els estaments oficials, com és natural, volien amagar sota l’estora.

Des de llavors, he procurat no perdre la pista a aquest país gegantí i mantindre’m informat del que hi passa.

El passat dia dijous 28 de febrer Casa Àsia, aprofitant la publicació del llibre de Xulio Ríos, director de l’Observatorio de la Política China China pide paso. De Hu Jintao a Xi Jinping, va aplegar a la seu barcelonina, a més del seu autor, la Dolors Folch i el Manel Ollé, experts sinòlegs. (Segueix llegint)

Parlar de la Xina sempre és tenir present haver de tractar amb un gegant colossal molt difícil d’entendre des d’una concepció de propòsits absoluts. Són els mil matisos que hi podem trobar que ens ajudaran a entendre el seus mecanismes. S’ha d’entendre Xina des de la seva història i des de la seva cultura mil·lenària. Segona economia mundial. Més de 1.300 milions d’habitants.

Xulio Ríos comença fent un resum de les tesis que apareixen al seu llibre. La regeneració política, per dir-ne d’alguna manera, soferta amb el canvi de líders, suposa una voluntat de fer avançar el país d’acord amb les demandes que la classe mitjana, cada vegada més conscient de les moltes barrabassades que s’han comès, demana.

Ríos avisa, però, que ningú no esperi ruptures. La capacitat de la Xina per adaptar-se als nous reptes econòmics sense modificar la manera de governar-se és i ha estat una constant. Amb tot, els moviments de maquillatge polític, comencen a ser inoperants perquè en darrera instància, les demandes de democràcia xoquen directament amb la negativa que el Partit Comunista pugui desaparèixer o que minvi el seu poder hegemònic. Per ara, del que es tracta, és de canviar l’embolcall sense modificar el contingut.

Segons Ríos, l’economia basada en una mà d’obra barata, la inversió exterior i l’exportació com a principals eixos, ha deixat de ser un model sostenible. Si bé és cert que hi ha una obertura a una economia de mercat, en darrera instància, els principals sectors estratègics encara són gestionats pel Partit Comunista. Només una progressiva privatització d’aquests sectors, podria donar ales a una nova manera d’entendre l’economia a la Xina.

El fet que en quatre o cinc anys el país pugui esdevenir la primera economia mundial, passant al davant dels Estats Units, actualment la primera potència, no pot obviar que a nivell de Drets Humans i de Medi Ambient, s’hagin de canviar moltes coses. Hi ha una agenda social pendent en la qual s’han fet molts pocs avenços i que minen directament qualsevol avenç en el camp econòmic. Per entendre’ns, diu Ríos, cada vegada que un monjo tibetà s’auotimmola, suposa per la Xina un cop important que no sap contestar.

De la bona relació amb Taiwan des del 2010 on s’han deixat de banda la tramesa de míssils per l’enviament de vols o la capacitat de no intervenir a Hong Kong sense que el pas de sobirania britànica a xinesa hagi canviat en essència gaires coses (la vista posada a les eleccions del 2017) el conflicte latent amb els Estats Units a la Mar de la Xina.

Dolors Folch està convençuda que la capacitat de la Xina farà que sàpiguen superar totes aquestes dificultats. “El que no sé és com ho s’ho faran”, rebla amb sornegueria. Posa en entredit que el model econòmic estigui caducat. De sempre, diu la directora de l’Escola d’Estudis de l’Àsia Oriental de la Pompeu Fabra, han estat una economia d’exportació. Des de fa 2000 anys són capaços de treballar en cadena, aquí rau la principal força de la seva economia.

Posa com a exemples el fet que hagin vestit a l’Àfrica i han proporcionat mòbils a l’Amèrica del sud. Una economia que ja als segles XV i XVI era capaç de preveure les tendències i inundar el mercat. Potser amb una qualitat que deixa molt que desitjar però amb la capacitat de produir-ne quantitats astronòmiques. Amb tot, la Xina avui no està preparada tecnològicament. En destaca un declivi des del segles XVII que li ha fet perdre competitivitat en aquest camp. Són necessaris, en els propers 3 o 4 anys més de 250 avions comercials i la Xina, actualment, tot i que s’han fet proves per fabricar-los, no en són capaços. Els haurà d’importar. “Abans anirà a la lluna que no pas fabricarà un model d’avió que pugui funcionar”, comenta la professora.

La Xina no caurà com la URSS. Deixant de banda que els models econòmics estiguin desfasats, es tendeix a un funcionariat eficient i a una excel•lència universitària que poden fer decantar la balança. Amb tot, l’intervencionisme del Partit Comunista amb les restriccions que es posen, per exemple, a l’accés a internet, posen les coses molt difícils per un avenç real de la situació social. Amb tot, les generacions anteriors saben que a diferència que a Occident, les seus fills viuran millor que no pas ells.

Manel Ollé, professor en història i cultura de la Xina moderna i contempòranea, també a la Pompeu Fabra, destaca que hi ha una societat molt preparada que va per davant del govern autòcrata. Una societat que està informada i que lluita perquè les coses canviïn. Una societat que veu com a problemes que s’han de solucionar la violació dels Drets Humans i la greu degradació dels Medi Ambient (un 58% dels rius xinesos estan contaminats) així com el fet que s’hagi imposat una barrera a internet que no permet que s’hi pugui accedir des de fora ni que des de la Xina, es pugui contactar amb l’exterior.

Esperançat per aquestes noves generacions de joves, augura que hi haurà sorpreses perquè la situació és insostenible i calen reformes molt més eficaces dins el Partit Comunista tot i que es percep que cada vegada més que la figura d’un líder carismàtic va perdent força en favor d’una presa de decisions més col•legiada que permetin les obertures democràtiques que la societat demana.

Continua plovent a Barcelona, “es baden les flors / hi ha pluja i vent pertot”. Ens ho deia Yu Wuling entre els segles VII i X. I avui trobem que s’hi adiu recordar-ho. La traducció és del Manel Ollé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *