EN CONTES D’ESTIU… (VIII)

FICCIONS

T?has aixecat de la cadira així que han dit el teu nom. Tothom comença a aplaudir. Avances sortejant les altres taules. Algunes persones et donen cops a l?espatlla felicitant-te. T?has passat amb el vi. Estàs un pèl marejat. Dalt la tarima, el presentador et fa una pregunta original. "Què se sent?? Només un imbècil pot preguntar una cosa com aquella. Els sentiments són tots per algú que s?ha quedat a casa teva pintant una aquarel·la que et farà plorar demà quan la vegis.

 

 Algú que té la pell tan fina que només trempes en fer-te venir el tacte dels teus dits damunt aquell tes oceà. Quan us doneu l?estimar-vos, ara ell, ara tu, tornes a recuperar un futur que t?havia semblat estrany de tornar a afermar. El divorci. La petita que no en vol saber res de tu. Escriptor encimbellat que et pensaves que havies aconseguit els llorers només perquè es parla de tu. I ell t?agrada perquè et parla del que sents. Perquè t?agrada comptar-li les vertebres, llepar aquell borrissol de l?esquena. Mossegar-li aquelles natges saborosíssimes. Us vincleu i us endinseu en un mateix ritme de nit en nit. Com una barqueta ancorada en el caprici de la marea.

No has volgut que vingués. Encara no. T?hagués excitat massa de veure?l entre la gent. T?haguessis sentit gelós de totes i cadascuna de les persones que hi haguessin tingut contacte. "Què se sent??, hi torna l?imbècil. El trofeu del premi és horrorós i pesa molt. No havies preparat res. Comences amb un acudit sobre aquest fet. El públic riu. Saps que és la millor novel·la que has escrit fins ara. La crítica se t?ha rendit. La tòrrida història d?un escriptor madur que se sent torbat per un jove pintor que coneix per casualitat. Ni tu mateix et pots arribar a creure que la ficció s?ha transvestit en realitat. Tu que et pensaves que les dones ja t?ho havien ensenyat tot.

De seguida vindrà tot el rosari d?entrevistes amb més imbècils com el de la presentació. Les televisions, les ràdios, els diaris. Només penses en ell. Comences a posar-te nerviós. A la novel·la el jove pintor es llença daltabaix de l?edifici mentre l?escriptor està recollint un premi. Aconsegueixes escapolir-te de la teva agent ?oh pometes dolces que em semblaven fins avui el millor tast, Mònica- i et tanques al lavabo. El truques al mòbil. Et surt el contestador. El cor et va a mil per hora. Ho tornes a provar. Res de res. Te n?aniràs. Diràs a la Mònica que no et trobes bé i agafaràs un taxi. Llavors sona el teu, de mòbil. Hi veus a la pantalla aquella plàtera de préssecs de vinya que va pintar fa uns dies. "M?has trucat??. Et tranquil·litzes. "Sí, amor?. Una pausa. "Havia encomanat menjar xinès i els havia anat a obrir?. Et tranquil·litza la seva veu. "Ens veiem després?. Tornes al guirigall de flaixos i més imbècils. Quin descans.

 Xiau Do Ming es dirà l?amo del restaurant xinès que condemnaran pel mal estat de la salsa agredolça i que provocà la mort d?un jove pintor i la precipitació als inferns d?un escriptor ben reputat.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *