EN CONTES D’ESTIU… (VII)

NOIR

Avui hem enterrat el nostre amic Jeroni. L?església era del tot plena. Ni ha hagut cants espirituals, tal i com ell hagués volgut. Cors i cors de gospel, de soul…. Tot plegat ha estat molt i molt emotiu. Hi havia molta gent que estimava el Jeroni. Havia fet tantes coses per tanta gent…! Sobretot la de color. La de color negre, per ser més exactes.

D?ençà que en una redacció d?anglès, al col·legi, en Jeroni va escriure: "My  garden is green; my pencil is yellow and my family is black? la seva lluita per pertànyer a aquesta raça no va tenir aturador. Malgrat que la seva tutora posés en Jeroni sota el control del psicòlegs de l?escola, després que constatar que els seus pares i tota la parentela era blanca com el pa, res no va fer apartar el Jeroni del que havia el seu propòsit. ?eSerà una dèria transitòria, vostès deixin-lo fer?.

Nadal era la seva època preferida. Des que plegàvem de l?escola fins que hi tornàvem, per les vacances, el Jeroni es transformava en el millor patge que el rei Baltasar pogués tenir. Els seus pares, preocupats, sempre tenien presents les paraules dels psicòlegs. ?eDeixin-lo fer?. Tan sols hi havia un parell de dies que els pares del Jeroni no feien cas als professionals: per Nadal i Sant Esteve, fregall en mà, el Jeroni era retornat a la seva coloració habitual davant els galets i els canelons.

En Jeroni s?alimentava bàsicament de tres coses: de "conguitos?, gelats del tipus ?enegrito? i cafè. Alguna vegada arròs negre i tots les variants de peix amb tinta. Era un gran aficionat a la regalèssia també. Es mirava compulsivament tots els capítols de la sèrie ?eRaíces? ?Kunta Quinteeeeeeeee…., bramava com un esperitat-. En aquells temps també va sentir interès per la NBA. Es va fer dels Lakers. Eren els anys vuitanta: James Worthy, Màgic Johnson, Kareem-Abdul Jabbar, A. C. Green…. S?emprenyava com una mona quan sortia a la pista Kurt Rambis; no cal dir que Rambis era blanc.

Un dels odis més arrelats en la vida del Jeroni, va ser la que va desenvolupar per Michael Jackson. Era inconcebible que algú volgués tornar-se blanc. Com podia ser? Pel Jeroni en Michael Jackson era un renegat, un desertor. Recordo un festival de fi de curs en què em tocava fer la coreografia de Jackson al videoclip de la cançó "Billy Jean?. En Jeroni va irrompre damunt l?escenari insultant a tothom per participar en aquell acte vergonyós. No sé si ja havia descobert Malcolm X i els Panteres Negres.

Després de doctorar-se en antropologia i fundar una empresa dedicada al lloguer de maquinària per asfaltar carreteres, en Jeroni va sotmetre?s a tot tipus d?operacions que el van apropar més al seu objectiu, al seu somni: els llavis carnosos, el cabell rinxolat. Va fer cap a l’Àfrica establint-se al Senegal. Es va casar amb la dona més fosca que va trobar. Va tenir quatre nens i una nena: James, Màgic, Kareem, Eicí i la nena Kunta. Tots eren foscos com la nit. Cal dir que tot i inculcar a la seva prole l?odi cap a Michael Jackson, la Kunta va ser una rebel i de seguida que va poder, va fundar el primer grup de fans de Michael Jackson del Senegal. La Kunta va passar-se tota l?adolescència escoltant "Black or White? a tota pastilla només per mortificar son pare.

Ara la Kunta ja és una doneta i odia tan com son pare, o més, a Michael Jackson. M?he assegut al primer banc amb ella, els seus germans i sa mare. En tornar a Catalunya en Jeroni va fer moltes coses per la gent de la seva mateixa  pell. Amb tot, sempre hi va haver alguna cosa que delatava el seu origen. Malgrat arribar a convertir-se físicament en un negre, mai va arribar a encaixar del tot en les diferents comunitats. Sé, però, que el Jeroni va morir havent aconseguit portar el seu determini existencial a la seva culminació.

Vaig estar amb ell al llit de l?hospital durant les seves darreres hores de vida. La pallissa que li havien donat havia estat desmesurada. Em va agafar de la mà, em va mirar als ulls i va somriure satisfet. Amb un fil de veu va fer: "Té, negre de merda; té, negre de merda…, cridaven? i se li van aclucar els ulls. No pas el somriure.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *