DE SOBIRANIES I PATERNITATS

Les quatre de la tarda. Les campanes del Parlament són batalls ning-nang, ning-nang cridant a les il·lustres senyores i senyors diputats a tornar-s’hi a posar. Comença un debat històric. L’Emancipació del nostre país. Declarar la nostra plena sobirania per decidir el nostre futur. El resultat se sap d’avançada. No hi haurà sorpreses destacables. L’exercici de la democràcia, però, demana la litúrgia de l’aprovació, del diàleg. Fa molts anys que aquí ho fem d’aquesta manera. (Segueix llegint)

    

Oriol Junqueras per ERC obre camí. Sense papers. Aquesta vegada el discurs no està tan ben travat. Parla de democràcia sobretot. De decidir. De sumar. En un moment donat es refereix a l’hemicicle com a “aula”. Massa anys davant la pissarra. Diu que el seu partit és independentista i que el seu desig seria que tothom en fos. Hi ha somriures. Defensa l’Estat com una necessitat per pal·liar els mals que ens assolen. No des de l’encimbellament poètic. No, Junqueras parla tocant de peus a terra. Afortunadament.

Pere Navarro sí que fa servir papers. No sabem de quin color. El que sí que podem constatar és que el seu discurs és del tot esgrogueït. El federalisme. Parla dels “pobles d’Espanya”. Moderat. Sense saber fer servir l’ús de l’èmfasi per falta de pràctica dialèctica. La mateixa cançó que el debat per la Independència no és altra cosa que una cortina de fum per no veure els problemes reals. Més que antic, com dirien alguns padrins, el discurs “és d’antes”.

Alicia Sánchez Camacho comença parlant en espanyol. Com es diria en argot teatral, comença molt amunt. Amenaça que tot plegat és anticonstitucional. Amenaça que si s’obren escletxes de responsabilitats jurídiques, ells hi seran per posar sal a la nafra. Parla de saber admetre els errors. Les trifulgues de la corrupció. No sé a què treu cap. Sap que a Madrid se la miren. Dóna la benvinguda a Navarro al costat fosc de la força. Navarro no sap on posar-se.

Joan Herrera està tranquil aquesta tarda. No ens obsequia amb aquell mal d’estómac crònic que acostuma a gastar en les seves intervencions. Domina les inflexions de veu. No sembla el cantant de Talking Heads ballant. Ens l’imaginem clinc-clilnc cullereta plena a vessar de sals de fruita just després de dinar. Sobreeixit d’Almax. Sigui com sigui, el seu discurs està ben fonamentat. “Espanya hauria de decidir si és un país o només tot és Constitució”. Fins i tot cita Carod-Rovira!!!

Albert Rivera no decep. Es planta davant la tribuna d’oradors llegint el primer article de la Constitució. Tot allò d’on resideix la sobirania del poble. Parla també en espanyol. Of course. Per ell tot el que està presenciant és només pur teatre. L’escenografia que ell esgrima és el llibret de la Sacrosanta Constitució. Hi ha un moment que ens espanta quan diu que pensa votar que sí. Sí, matisa, a seguir exercint el nacionalisme espanyol més xaró i lerrouxista. Es riu dels presidents de la Generalitat dient que una cosa són presidents i l’altre, cabdills. Jordi Turull, des del seu escó, el repta a que digui quants president de la Generalitat hi ha hagut. Ni cas. Si abans Sánchez Camacho s’ha disfressat d’Emperador, ara Rivera, fet un Darth Vader constitucional, també dóna la benvinguda al PSC als seus. Ara Navarro riu.

Per la CUP surt a parlar Quim Arrufat. LLegeix de pressa. S’equivoca a vegades. No alça gaire la vista dels fulls. Anuncia els que ja se sabia. Que sí però no. Que no però sí. Dels seus tres vots, dos aniran al calaix de l’abstenció i un al “sí” però tintat de crítica. No els agradat això que no s’inclogués el mot “Països Catalans” ni que es donés per suposat que només tenim futur dins la Unió Europea. Potser sí que volien ser conseqüents amb el que els ha portat fins on són ara, però precisament perquè representen un ampli espectre de la lluita independentista, voleu dir que en una votació històrica com la d’avui, en la qual molts hi han deixat la vida fins i tot, perquè fos possible, no es podia ser més generós? Discutible. Molt. (Per cert, aquestes punyetes tornaran a sortir, seguríssim, quan es faci el redactat de la pregunta per la Consulta).

Oriol Pujol fa de camió escombra. No entra en les provocacions llençades per alguns grups contra el president Mas. El seu to és conciliador. Sap que no toca fer una arenga massa pujada de to. No cal. No toca. La votació està tancada. Bon vent i barca nova. Aquí us quedeu.

Les votacions comencen. Els senyors del PP abandonen les seves cadires. Hi havia el dubte de què farien els socialistes, o alguns socialistes, o catalanistes socialistes, o el que siguin. N’hi ha 5 que no fan cas dels dos dits alçats del seu cap de grup que diu que han de pitjar els botonet corresponent. El negatiu. El del “no”. El de quedar fora de tot. Senzillament no voten.

Els 85 vots afirmatius són suficients per donar un pas més en el nostre alliberament com a nació. Potser sí que literàriament el text no trempa gaire. Caldrà trobar el nostre Thomas Jefferson particular. Aquí podeu llegir-la. Avui hem fet història.

Mentrestant al carrer Nicaragua, els cinc genets de l’apocalipsi socialista els tocaran la cresta: “Al Navarro anireu”, però tampoc no creiem que això sigu una amenaça que acolloni gaire. Estem convençuts que Pere Navarro malsomiarà tota la nit amb la Sánchez Camacho y el Rivera dient-li a cau d’orella “Pere, soy tu paaaaadre”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *