EL TALENT HA D’ESTAR EN EL CAMÍ

La fornada de joves poetes valencians nascuts entre els anys setanta i vuitanta del segle passat és bigarrada i diversa. Només cal donar una ullada a l’antologia Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual, per adonar-nos-en.

La varietat de registres i de mirades és esperançador per una llengua, el català, que des del País Valencià i des de les Illes, els governs respectius del PP intenten esborrar del mapa. Prendre però, aquesta antologia, com una rasa més de la immensa i colossal trinxera que a ambdós territoris la gent que té dos dits de front ha hagut d’anar cavant, seria un error.

El grau de normalitat amb què els escriptors exerceixen l’ofici més vell del món és la principal arma per lluitar contra els forassenyats intents de genocidi que ara també es dirigeixen al Principat en forma de projectes de llei escandalosament retrògrads.

És des d’aquesta normalitat que vull parlar de La farina que admeta. Llibre de poemes de l’Alba Camarasa (Guadassuar, 1987) que el passat més de novembre vaig tenir l’honor i el plaer de presentar a Reus a la seu dels bons amics d’Òmnium Cultural del Baix Camp.

El recull, publicat per Germania, aplega trenta-quatre poemes dividits en tres seccions. El títol del poemari fa referència al poema que obre el llibre. Un poema-recepta que acaba amb el vers que dóna títol al recull. Tota una declaració d’intencions. Segons la seva autora, aquesta era l’anotació que en moltes receptes casolanes familiars figurava al final del llistat d’ingredients.

Estirar el fil de la madeixa des d’aquesta consideració, ens porta a recollir el convit de saber quanta farina personal haurem d’incorporar a cada vers, a cada poema, per fer-nos-els nostre. El component que la lectura donarà al llibre la cadència intransferible i personal del fet de llegir. (Segueix llegint)

 

La primera secció, De la roba estesa, s’obre amb un dels poemes més pertorbadors de tot el llibre. El primers dos versos marquen una ruta:

Tinc un gos que em va al darrere
des de fa molt de temps.

El gos metafòric ha mossegat un ésser estimat i se l’ha emportat. Tot el recull serà una fugida d’aquesta circumstància, una fugida endavant poema a poema. De la desfeta, però, cal anar recollint petits bocins de simbolisme per anar afaiçonar l’univers que la seva autora ens vol mostrar.

Així al tercer poema d’aquesta secció, una edificació poètica de la casa familiar on “Cada paret pregunta per tu als matins”, ens trobem amb les maletes a l’eixida, perquè a la casa ja no hi podem fer res:

(…) i canviar la canyella del teu perfum car per l’olor de penombra

i fugir, marxar. Tocar el dos.

La travessa ens confronta amb diversos poemes on les preguntes se succeeixen amb l’exactitud perduda de que no hi ha cap resposta concreta, perquè tot poema és resposta i pregunta alhora.

Ens aturem en el vuitè poema tot sencer:

El temps ho cura tot, i no deuria:
hauria de deixar algunes ferides enceses.
Com una espècie de memòria històrica.
Com una forma de mantindre’s alerta.

Tot just abans d’arribar a l’equador d’aquesta secció, el que representa el poema Tren, farem una parada a la casa que hem deixat, un poema abans, perquè com clouen els quatre darrers versos:

Algú ha entrat a la casa incendiada,
i alguna cosa ha remogut
perquè ha fet retornar l’aire
l’olor desolat del socarrim.

El poema Tren, com ja hem dit, marca un punt de no retorn. En aquest poema, una descripció d’un viatge en tren per la Plana de Ribera és prou ambigu com per preguntar-nos si és un viatge d’anada o de tornada. Tornar a un lloc no és moltes vegades també una manera de fugir?

Després d’aquest viatge entre “Ensurts d’alta velocitat tot fregant la finestra” tornem a trobar un poema on la casa torna a construir-se. Completament renovada. Ja som a l’altra banda del mur. Així sabem pel record que ens porta “tres-cents quilòmetres avall” que el refugi és a centenars de quilòmetres amunt de la desfeta. En aquest nou edifici comencen les mutacions.

Així, aquella canyella que més amunt era una sentor que avançava cap a la fosca, ara esdevé menja per alimentar el record:

he tornat a esmorzar mona del Fornet que, en haver-se fet dura,
he posat al forn a llesques, amb segí i canyella

I és que ja no estem sols en aquesta travessa així:

I li n’he donat a tastar, a ell, (…)

La ruta d’aquesta exili que fuig de la pèrdua marca parades en els poemes on el binomi cuina-casa s’erigeix. Refugi. Aliment. Doncs:

perquè si és capaç d’entendre’m la nostàlgia,
les noves circumstàncies maduren millor.

Els fruits saborosos. Comprendre. Entendre’ns. Comprendre’ns. Entendre. L’etern binomi.

Segueixen poemes més curts que acoten el viatge. A Pena, per exemple, divertit joc textual amb la lletra pe, ens trobem ja:

Un pes que pesa més a les parpelles
que no pas als peus.

Fins a trobar un altre d’aquests poemes-parada. A La cuina (on si no?) ens trobem:

I malgrat, que està ell que m’acompanya
el pis és molt gran, i és nou, (…)

I és que tornem al de sempre:

No és la mateixa cuina de fa un any.
Ni la de la casa de Guadassuar.

I amb tot, no ens hi podem sentir estranys perquè tornem. Sempre tornem i trobem com si:

(…) hi haguera tota l’essència
de les coques de tomaca,
i l’arbre genealògic fora fet
de receptes i conserves.

Ja ho hem dit que en aquest periple no necessitem res més. Receptes. Conserves. Per tenir a mà tant el que hem perdut com el que podem perdre.

De la sal, obre la segona secció del llibre. Podríem dir, fins a cert punt, que la travessa ha acabat. Hem trobat la casa que s’ha enrunat i que hem tornat a bastir. Les dues seccions que vindran a continuació seran un apèndix que vindran a envernissar el lloc on hem arribat.

La intimitat ens ve donada per la ferida que encara és visible i la sal que vol que hi llencem per atiar el dolor i tornar a cantar des d’aquest punt. Aquesta nova porta ve encapçalada pels versos de la Maria-Mercà Marçal, of course, i per assumir que la sal també pot ser allò que hi ha en les llàgrimes i en el mar, com ens parla Khalil Gibran.

Sis poemes girats cap endins. Si abans el viatge era perfilat amb un retolador, dins d’aquest nou calaix, els poemes, tots ells numerats, són cal•ligrafia oriental pintada entre llençols i miralls i penombres quan:

trobes encís en la meva pell freda,
en la meva sang de sal.

Perquè des de l’amplitud, la solitud, la fredor o la distància del llit:

Sota la vànova estesa del pensament,
hi ha un fluxe postmodernista de sal:
per amerar les ferides
per mantindre-les enceses per que no es tanquen.

Malgrat el refugi, malgrat el recer, resignar-se no a parlar des de les cicatrius sinó des de la mateixa ferida. No des del rastre sinó de la essència. I és que ara potser no ens movem d’on som, però igualment hem de trobar els ports on sentir-nos segurs. Se’ns avisa:

Amb tanta sal, no puc beure.
Amb tanta sal, no puc viure.

Ho apuntàvem. El poema IV ens marca a la pell una espurna d’adéu, o potser de retrobament. Hi mantindrem el misteri. Si és que existeix com a tal. Transmutació de penes. Transmutació de pèrdues?

Que em buscares l’esquena
per sota els llençols i a besos em tornares
la sal que em falta.

Un poema més fins avançar al darrer. Un altre d’aquests poemes on aturar-nos-hi per descansar i aprendre. Un poema desencisat. Bellíssim per la llum que s’hi entreveu. Bellíssim per l’erotisme que s’intueix. Llum de plataja deserta a l’hivern.

No, ja sé, que no anirem mai junts al cinema.

Llum de petjades desconegudes a la riba que al mar llepa omplint-ne els solcs.

Cap promenade sur la plage sense sabates.

Llum de córrer de gossos badocs amb pilotes o pals o desencisos que els llencen els seus amos.

Cap hotel amb llit de matrimoni i desdejuni inclòs.

I un vent que es gira. Que fa desar petjades, gossos, amos i llum i sal.

Sal. Molta sal en les pells,
I besar-la fins a finir-la.

Arribem així, a la darrera de les illes que se’ns donen per fer aquest viatge. A D’escriure no sabem l’estat des d’on hem de llegir-ne els poemes. Deu poemes on se’ns imposa descansar, relaxar-nos, amb un somriure o dos. Perquè si bé hem caminat i caminat i hem sentit, cal distanciar-se de tot plegat i aprendre que cal continuar, no aturar-se:

Ni de detindre’ns massa
temps en cada naufragi.

La interrogació. La del verb escriure. La conjugació del verb amb diversos matisos, però sense deixar de banda d’on venim, d’abans, de quines pèrdues ens hem distanciat. 

Quan jo era poeta, no era altres poetes:
sense un fetus, sense mare,

Del tot sols davant el perill, eh? Acompanyats només del mateix de sempre:

la fredor de la terra
la fortor de l’absència
la ficció de l’amor.

Saber traspassar la cortina. L’argent del mirall. Desvestir-se, més que despullar-se:

I també és cert que fingisc, a voltes en el fons, a voltes en la forma el resultat de la jugada.

I així, deixant l’abric de poeta i màrtir al penjador, saber batre’s en retirada amb poemes d’una mala bava considerable com Joves poetes on els seus darrers poemes resen:

I ens inscrivim en encontres de joves poetes
que es fan cada quatre anys,
on, per presentar-te has de dir
nom i cognoms, i obres publicades.

Doncs ja ho sabeu: Alba Camarasa, La farina que admeta. Un grapat de bons poemes

Un pensament a “EL TALENT HA D’ESTAR EN EL CAMÍ

  1. Com ja vaig dir el dia de la presentació, les teues paraules fan bonic el llibre. Gràcies per aquell dia i per aquest escrit fet d’afecte.

    Una abraçada,

    Alba

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *