Els dies i les dones

David Figueres

NIT ELECTORAL A VILAWEB

Fa 8 anys vaig obrir aquest bloc. Hores d’ara encara no sé perquè. Ha plogut molt des d’aquell setembre del 2004. Un sempre és el mateix. Un no és mai el mateix. He anat desenredant una crònica dels dies. De les hores que han anat fuetejant-me. Tot des de la subjectivitat. Tot des de la meva pupil·la. Ni pitjor, ni millor que les altres. La meva.

Hi ha hagut moltes coses que han passat. Hi ha hagut moltes coses que m’han passat. Algunes les he consignat. Altres me les he quedat per a mi i pels qui m’estimo. Aquest és joc. Aquest el passatemps. Escriure no és cap altra cosa. Jugar. Jugar-te-la. La majoria de les vegades per perdre-hi.

No hi crec en el periodisme. No hi he cregut mai. Disculpeu-me. Senzillament perquè abans que es conformessín les regles de com cal explicar, de què cal explicar, hi va haver molts homenots i donasses que es cremaren les celles i les gemmes dels dits per explicar-se i explicar-nos. Escriure. Tot es redueix a això. I d’això se’n sap o no se’n sap. I prou.

A casa sempre n’he sentit a dir “fer el xafarot”. El xafarder. Posar el nas a tot arreu. Treure el cap. Anar als llocs a veure què passa. Provocar les coses perquè les coses no et provoquin a tu. Des d’aquesta curiositat infinita és d’on he bastit aquesta lleterada de lletra. Des d’aquesta impossibilitat de restar quiet assegut a la cadira. Des d’aquesta voluntat d’anar a l’ull de l’huracà i explicar-m’ho per explicar-ho.

Diumenge toca votar. Tothom sap que no seran unes eleccions com les altres. Probablement siguin les darreres que ens pronunciem com a Comunitat Autònoma. Haurien de ser les darreres. No sé què ens donarà la nit. No sé per on aniran els trets. Encara no tinc clar el meu vot. Això ara no compta.

Tornem a allò de posar-me davant les tecles. Perquè he recollit la invitació de la gent de Vilaweb per ser, aquella nit, a la seu del carrer Ferlandina a veure què. Als blocaires que deixem anar exabruptes de diferent mida i densitat se’ns hi ha convidat. Per què no? Armats amb els nostres portàtils, formarem part de la moca de la casa. Armats amb els nostres pianets de treure vocals i sintagmes, anirem veient les coses que passen al costat dels professionals del ram.

I les explicarem. Les direm. Les comentarem. No només les estrictament polítiques. Farem el xafarot. Faré el xafarot. Ja us ho sentireu a dir. Seguiu-nos. O no. No és obligatori. No escriurem la història. Escriurem el que veiem. Només mentirem quan sigui estrictament necessari. O sigui, sempre.

              

   

    



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Ofici de tenebres per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent