EN CONTES D’ESTIU… (III)

REDEMPTORS SENSE FRONTERES
Havíeu entrat a treballar tots dos com a teleoperadors. Una feina d?estiu. Reclamàveu factures impagades. Tu, als clients residencials. Ella, a les empreses. No te?n sorties amb els programes informàtics. Sempre li demanaves ajuda. Et van fer mal des del principi aquells ulls diluïts com en un plugim de primavera. Els cabells rossos. L?exagerada magror. Però el que de veritat et va perdre, van ser aquelles mans de dits llarguíssims.

Es desplaçaven damunt el teclat de l?ordinador com si s?hi sentissin estranys. Te?ls vas imaginar damunt un piano. També et va somoure el seu accent. Primer el vas ubicar en algun país de sud-amèrica. Vas descobrir que era de les illes Canàries. Mai no havies sentit tanta dolçor en una parla. Tot ho mussitava com si volgués fer adormir o tranquil·litzar a una criatura. No cal dir que de seguida et vas voler fer infant només per a ella.

 Tu procuraves bloquejar el teu ordinador cada dos per tres. Anaves guanyant-te la seva complicitat explicant-li petites coses sobre qui eres. Es posava darrera teu. Li oloraves els cabells sense que se n?adonés. Et fonies amb el més petit frec d?ella contra tu.

 T?era igual que ella no et correspongués amb alguna dada personal. La seva família era d?origen alemany i segur que havia perdut un oncle-avi a Auschwitz. Aquella mirada d?aigua havia estat heretada de la font de l?horror. Li volies una passió per la música. Especialment per Bach. La vas somniar tantes vegades tocant les Variacions Goldberg nua amb una copa de vi damunt el piano…

 Un dia no va venir a treballar. Després un altre. Fins a tres. Aquella absència va fer-te adonar que no sabries viure del tot sense ella. "Coses personals?. Se?t va treure del damunt en una de les teves maniobres d?aproximació. Era freda quan volia. La vas disculpar. Sens dubte havia hagut de tocar potser la Tocata i Fuga en una missa en honor del seu oncle-avi amb d?altres supervivents. Estava més pàl·lida del normal. Com podia suportar tant de dolor tota sola?

 Uns quants de l?empresa van improvisar un sopar en un xiringuito de la platja. La sangria va fer el seu efecte. Va accedir a fer la penúltima a casa teva. Malgrat que somriure li provava més que no pas aquell aire perpetu de defallença, tu no et vas deixar enganyar. L?endemà, quan ella es va despertar amb aquells gemeguets que fan totes, la seva vitalitat enjogassada et va sorprendre.

 "Em tocaràs alguna cosa al piano tota nua??, li vas dir mirant com anava al lavabo a fer pipí. Mentre senties com tirava la cadena et va preguntar si encara anaves borratxo. Ni la flauta sabia tocar. ?eDeu haver estat molt dur això del teu oncle-avi?. Et va posar els llavis al front i et va prendre la temperatura interpretant que deliraves. Havia vingut a Barcelona a fer un doctorat de veterinària. Els seus avis eren catalans. Vivien a Berga. Tenia les regles molt doloroses i per això no havia vingut durant aquells tres dies. Vas haver-li de repetir tres vegades allò de les Variacions Goldberg. Et va preguntar si Johan Sebastian Bach era el porter de la selecció alemanya de futbol.

 Vau estar plegats fins al setembre. Ella va plegar. Us vau donar els mòbils. Va ser llavors que va entrar a treballar al departament una noia negra. Tenia tota la cara que ser filla d?algú que havia compartit cel·la amb Nelson Mandela. Hi havia en la seva pell totes les ignomínies de la repressió. Tants anys d?esperar a les portes de la presó la sortida del pare. Tot ho reflectien els seus ulls esquius a ser interrogats amb massa insistència. Et vas deixar arrossegar de seguida per un somriure que sens dubte amagava muntanyes de desesperació. 

Aquell mateix dia li vas demanar uns codis per accedir al teu ordinador que et sabies de memòria.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *