Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 1 d'agost de 2006

EN CONTES D’ESTIU… (I)

ENVIADA ESPECIAL
Així que han connectat amb el Líban i t?he vist amb les arracades aparellades he sabut de seguida que alguna cosa no anava a l?hora. Has informat amb la mateixa professionalitat de sempre. Però t?he sabut una lluissor als ulls tota estranya. Tot seguit un gest als llavis m?ha fet estremir. Et voleiaven els cabells. No paraves de voler fer-los tornar a lloc. Dos soldats segrestats vas dir-me fa uns mesos quan va començar tot: també duies dos peixets a cada lòbul idèntics, llavors.

No has volgut posar-te davant la web-cam. Hem parlat per telèfon. Només eren nens, Carles. I la resta ja han estat plors i sanglots i voler-me morir tant com tu i aquella canalla. Intentava dibuixar les millors paraules. Imaginava que te les deixava en els cabells. Que te les resseguia en el coll bru. Que te les besava i rebesava aixecant-te el mentó i endinsant-m?hi sense mesura en aquella boca que ha posat veu a tantes calamitats. Sé que no n?he sabut prou. No m?has dit que em necessitaves. Ni que m?estimaves un munt. Només eren nens, Carles.

 M?has preguntat per la Salima. Està bé. Ella també et troba a faltar. T?envia records. He recordat que quan van matar a l?Abdul a Gaza tampoc vas voler que et veiés el rostre. Era el seu marit. Era el teu càmera. No vas voler fer-ne bum-bum. Ja fa temps que saps com les gasten els fills de Sió. T?ha fet bé saber que el petit Abdul avui ha començat a aprendre a nedar a la piscina del poble. No ha plorat ni res. Vas manegar-te-les per fer-los venir cap aquí. Ho havies promès a l?Abdul. M?ha costat penjar el telèfon. T?he dit que t?estimava. Jo també. Que et trobava a faltar. Jo també. Que tot aniria bé i que havies de ser forta. Nens, Carles; només eren nens.

 Sota el doll de la dutxa he provat d?esbandir-te. I no n?he sabut. No dormiré en tota la nit. Quina basarda demà al migdia quan t?esperem tots tres davant el televisor. I llavors has entrat amb mi a la dutxa. He sentit el teu cos com s?arrapava al meu. Com em voltaves amb els braços. Amb els ulls. Amb l?ànima. Sóc aquí. Amor meu. I han estat petons per tot arreu. I tu m?has dit a cau d?orela: ella i l?Abdul s?entenien, però sempre, sempre, ella acabava cridant el teu nom.

 I la Salima m?ha donat el seu cos per fer-te de nou. I ens em estimat amb la ràbia fosca de les absències forçades. Ens hem estimat amb els desitjos esverlats pell a pell. I jo li he estat salvatge. I ella ha cridat Abdul. I jo he sentit aquell esgarip com una fuetada al senderi i l?he premut més cap endins meu. I t?he vist bonica com mai. Sostenint el micròfon. Segura davant la càmera. Amb aquella samarreta sense mànigues color beix que saps que em fa tornar boig. El nostre codi per saber que al llit hi has estat molt sola aquesta nit. El millor de tot: en una orella s?hi gronxava una mitja lluna. A l?altra, un brillantet imperceptible però lluminós. Com les esperances.

 



  1. t’he descobert per aquest relat, i t’he anat desfent com si fossis un cabdell virtual a la pantalla. M’agraden molt els teus relats,aquest un dels que més, jo també escric però no tinc bloc de moment. He publicat a relatsencatala.com,però, em dic gotica. No m’agraden gaire els trios però la teva "L" de pràctiques m’ho ha fet dubtar. 

    Et seguiré llegint. Una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de En contes d'estiu... (2006) per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent