ALONSO
Durant el trajecte va fent una llista de tots els nens i nenes amb qui fa un moment ha jugat. Passem per davant de l’edifici on viu un d’ells. Jo, assenyalant-li l’entrada, li ho dic. Ella, mirant fixament la porta, em diu que si de cas deu viure més amunt, en un pis, perquè viure aquí baix, fa molta por.
Entra a casa primer de tots. Em diu que m’assegui al sofà. Em mostra tota una biblioteca de contes. Estan posats a la seva alçada. Passa la mà oberta pels lloms. Ara assenyala la tele. Obre un calaix de sota. Tot un reguitzell de pel•lícules. “Posem el Nemo?”. Però la perla és la taula de fer plastilina.
N’agafa un pegot color de tots els colors i més, l’extén amb una mena de corró. Clava damunt la pasta una forma d’elefant. Maltracta l’animal amb tot el puny. M’esglaio. S’ha d’haver fet mal. Però riu com una beneita. Riem tots dos com dos beneits.
Son pare la crida per netejar-la una mica abans de sopar. Porta les mans i la cara brutes de pols. Ella puja al respatller del sofà i com si fos una atleta de salt d’alçada, es deixa caure d’esquena als coixins per a seure-hi. Ho repeteix dos o tres o quatre vegades. Temo l’inevitable “Ara tu, padrí” que no tarda gaire en arribar.
Com puc la imito i maldestre com sóc, reboto dels coixins a terra. Just en el moment que son pare entra al menjador i la renya i em renya. “Mira que ets alonso…”. I tots dos tornem a riure estirats a terra, panxa enlaire, despreocupats, contents, beneits. Feliços.
…aquest post, molt. Un tros de vida pura, neta de la malícia dels grans, com encara ens la poden oferir els nens. Tenir la sort de poder-s’hi acostar i les ganes de jugar amb ells sense prejudicis d’adult ens permet tornar a ser infants feliços. Visca l’alegria dels nens!