UN SOL CAMÍ, UNA SOLA VEU

Comença a refrescar. Hem deixat enrere les calorades. Hem deixat enrere l’estiu. Comença un nou curs. Quan era xiquet tenia la Diada per una festa trista. Una celebració que feia olor de sabates noves, de llibres nous; de bates emmidonades. Tocava deixar el paradís de l’estiu (bicicleta, piscina, dies llargs…) per tornar a la ciutat.

Amb els anys, però, la consciència nacional, o millor dit, la consciència independentista, és a dir, l’assumpció que el meu país mereixia un estat com tenien els països de debò, canvià la referència de l’Onze de Setembre. Començàrem a pujar a Barcelona per dir-hi la nostra. Per cridar que volíem el mateix que tenien altres. Per cridar que “volíem” segurs que un dia, la conjugació d’aquest verb, no es faria en futur sinó en present.

Dimarts passat això va passar. Barcelona era del color de les estelades. Del blau, del blanc, del vermell i del groc. Un sol clam unànime, clar i concís de present cap al futur: Independència.

Probablement, només fa un parell d’anys, potser només fa un any, moltes de les persones que aquesta Diada van sortir al carrer, no ho haguessin fet amb l’estelada. Potser ni tan sols s’haguessin mogut de casa. Ho haguessin deixat tot per les usuals sobretaules on el cunyat de la ceba abusa del brandy. On l’àvia ens recorda què suposa passar gana (ai fills meus!) I on tot s’acaba amb un “deixem-ho córrer” mesell i submís.

De les històries quotidianes hem passat a la Història de totes i de tots. Aquesta història d’envair pacíficament els carrers de Barcelona i de moltes ciutats i pobles de Catalunya, per demanar, per exigir, als que manen molt i del tot, que volem ser el proper estat europeu. Unànime, clar i concís: Independència.

El 10 d’abril del 2011, 230.590 barcelonins ja havien expressat el seu “sí” a que Catalunya fos una estat. La proesa de Barcelona Decideix, va ser, recollint l’alenada de les altres consultes que es van fer arreu del país, la constatació que si als catalans, si als barcelonins, se’ls donava l’oportunitat d’expressar el seu parer, la seva voluntat era àmpliament majoritària (89,68% a Barcelona) cap a la constitució d’un estat. Vam pencar i ens hem vam sortir.

Tot plegat no és fruit de l’atzar. Han estat moltes les persones que durant anys han lluitat des de tots els fronts possibles per aconseguir aquest estat que des d’Espanya, primer el 1714 i després amb la Constitució del 1978 ens han negat. Hem arribat a un cul-de-sac. La Constitució que es va fer de pressa i corrents, atenent un moment històric molt puntual no ha sabut, amb el temps, vertebrar-se amb un mínim d’imaginació política. No ens hi han volgut mai. No hi hem tingut mai cabuda. Hem tardat 34 anys a descobrir-ho. Ara toca dir adéu.

És obvi que la conjuntura econòmica hi ha tingut molt a veure, però no ens aturem en creure que el detonant d’aquesta procés històric que estem a punt d’encetar sigui pel tema de les virolles únicament. El sentiment que les relacions amb Espanya han arribat a la fi és un sentiment avui en dia molt generalitzat i caldrà que es generalitzi molt més. Cap procés d’Independència ha comptat, d’avançada, amb tot el suport possible. És una vegada que el procés és posat en marxa, que si les coses es fan bé, si es presenta un projecte il•lusionador, que la gent s’hi afegeix. Ho estem veient. L’Assemblea Nacional Catalana ha sabut estar a l’alçada de les necessitats del país. Molta gent ho ha vist. Molta gent ha dit: doncs sí, perquè no? Som-hi.

Ara el més important és que aquestes persones que l’onze de setembre vam sortir al carrer, serveixin d’element cohesionador perquè siguin moltes més les que s’acabin per decidir que el principi del camí del nostre futur és tenir un estat propi. Els arguments per quedar-se a Espanya ens remeten a plantejaments caducs i de mentalitat estreta que els condemna i ens condemna a un involucionisme anacrònic. Allò del partit liberal i el partit conservador (Sagasta i Cánovas), ho recordeu? Una partida de ping-pong on Catalunya només veuria la pilota passar d’un camp a l’altre. Ja s’ho faran.

La reunió del proper dia 20 de setembre entre el president Mas i el senyor Rajoy marcarà, amb tota seguretat, un punt de no retorn. De l’expressió clara i transparent de la ciutadania, al joc una mica encarcarat, ranci en certa manera, de la dramatúrgia política. No cal esperar sorpreses. Les enciclopèdies d’eufemismes que durant anys i panys han servit per velar una realitat que ara surt de l’armari de manera definitiva, dormen apilades al costat dels contenidors engreixats de tripijocs, de prostitutes i de Ramonetes. Mas tornarà amb les mans buides però esperem que amb el cap ple.

La marea estelada s’ha empassat la platja del qui dia passa any empeny. Un milió i mig de líders han començat un procés que no pot tenir marxa enrere. L’aritmètica parlamentària és la que és, però a baix, als passatges, a les avingudes, als passejos, la gent ha deixat clar què volia. Vol veure passos ferms i sense ambigüitat dels seus 135 assalariats. Deixem-nos de líders. Deixem-nos de cromos pintats a l’oli d’alliberadors que estan per damunt del bé i del mal. Que la tia Enriqueta vulgui un estat. Que el quiosquer vulgui un estat. Que la carnissera vulgui un estat. Que l’escombriaire, el mecànic, el mestre vulgui un estat… Aquests seran els nostres líders. La nostra majoria.

Cal ser justos amb el moment que la història ens ofereix. Amb una sola veu avancem cap a l’assoliment d’aquest estat que farem i que serà tant bo o tant dolent com nosaltres vulguem que sigui. Tota una sabateria ens espera per emprovar-nos tantes sabates com calguin fins trobar les que més ens convenen. Comencem a escriure en el llibre de l’ara, tot el futur esperançador. Emprovem-nos les bates dels pencaires més tossuts per aconseguir el nostre propòsit sense arronsar-nos. Fa molts anys que no fem altra cosa. El món ara ens ho reconeix. No els decebem. No ens decebem. Ara ja no ens ho podem permetre. Ara ja no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *