JOAN REBULL. DIBUIXOS, PINTURES I GRAVATS
El gruix d’obres que s’hi exposen són del període que va del 1927 al 1929 durant la segona estada que Rebull va fer a París. Una de les etapes més fecundes dins la seva vida artística. Des de la seva residència de Deuil-la-Barre, als suburbis de París, i sense més models que la seva primera dona Anna i el seu fill Jordi, els dibuixos són una síntesi de les influències que Rebull va rebre del París efervescent dels anys vint.
En aquestes dibuixos hi són evidents les influències de Picasso, que va conèixer el 1927, la relació amb el qual donaria per un altre article, i de Matisse. Només cal veure l’edició que va fer Ambroise Vollard del relat de Balzac Le chef d’oeuvre inconnu el 1931 amb il·lustracions de Picasso, per percebre’n el mimetisme. Dels anys 30 també són significatius uns dibuixos amb blanquet damunt paper Canson on la depuració de la línia s’acosten encara més a Picasso.
D’aquest període sorprenen tres dibuixos abstractes que ens remeten directament a Henry Moore. Coincidint amb Mercadé, és una llàstima que aquests dibuixos no tinguessin una plasmació en obra escultòrica. Rebull preferí sempre l’opció figurativa, fet que potser va estroncar un camí escultòric que hauria obert una porta important a nivell internacional. Amb tot, també cal entendre que per Rebull, emprendre aquest camí, volia dir renunciar, en certa manera, als seus plantejaments escultòrics més íntims, lligats a una terra i a una comunitat.
Tot i així Rebull fa més temptatives avantguardistes influenciades per l’influx del París del moment. La més destacada i sabuda, la perfomance que fa al Teatre Bartrina de Reus el maig del 1929 amb un fonògraf i un bloc on exposa diferents sentències mentre fa dibuixos. Sembla que relació que va tenir amb André Cayatte, extravagant personatge parisenc, que al costat de René Char va fundar al revista Méridiens però que no va aconseguir entrar dins el cercle de Breton, tal i com ens ens diu també Albert Mercadé en el catàleg raonat de l’obra de Rebull i publicat el 2011, va inspirar la boutade.
Cal dir que els dibuixos realitzats a París, no van gaudir dels favors de la crítica una vegada exposats a Barcelona. Després d’una exposició a Madrid l’estiu del 1929 a La Galería, màxim exponent de l’avantguarda espanyola, Joan Merli, promotor artístic, va voler repetir l’experiència a Barcelona l’hivern del 1930. Merli havia fundat l’Organització Joan Merli, una associació on els seus socis podien triar semestralment una obra de diversos autors que Merli tenia en nòmina. Entre ells Joan Rebull.
Com ja hem dit, tret del prestigiós crític Sebastià Gasch, els comentaris no foren gaire elogiosos. No sabem si aquest fet va fer desistir a Rebull de continuar amb el dibuix com una disciplina independent. Sí que és veritat, que el juny del 1931 és elegit diputat per Vilanova i la Geltrú per la Diputació Provincial de la Generalitat de Catalunya per Esquerra Republicana de Catalunya i que participa en la redacció de l’Estatut de Núria alhora que emprèn la posada en marxa de el Taller-Escola de Pintura i Escultura de Tarrgona, el 1934, una entitat pedagògica que volia renovar l’ensenyament artístic i que la Guerra Civil va impossibilitar que reeixís. De tota manera, aquest compromís, no suposa una disminució ni el la quantitat ni en la qualitat de l’obra de Rebull.
Sigui com sigui, no trobem després dels anys trenta, dibuixos significatius. Dins l’òrbita del compromís catalanista de l’escultor, també hi podem veure, a l’exposició, el dibuix que Rebull va fer del president Lluís Companys el 1934. Cal dir que Rebull va arribar a fer la màscara mortuòria del president Macià, de la qual se’n conserva una fotografia del mateix artista treballant-hi, avui malauradament desapareguda pels avatars de la mateixa Guerra que va obligar a Rebull i a tants d’altres a exiliar-se.
En el camp de la pintura, també s’hi poden veure els dos únics quadres que es coneixen de Rebull, tots dos del 1930. El primer és un retrat de la seva primera dona Anna i el segon és la que porta per títol Al·legoria. S’hi poden veure tres nens nuus, abraçats. Després de la mort de Rebull, el conjunt, seria conegut com Els tres gitanets. Una versió del 1934 transformat en escultura, mostra el mateix Rebull, al centre, abraçat als seus amics d’infantesa Joaquim Santassusagna, prestigiós geògraf i intel·lectual reusenc, i Aleix Saludes. Tots tres eren veïns, de xiquets, al carrer de Sant Tomàs de Reus, conegut popularment com el carrer dels gitanos.
L’any 1976 Rebull en faria una altra versió en bronze d’aquesta mateixa obra que quedaria just damunt de la seva tomba al cementiri de la ciutat que el va veure néixer i que constitueix un bellíssim monument funerari. Un exemplar d’aquesta tríada d’infants es pot veure també a l’ajuntament de Barcelona donada amb posterioritat per la seva segona muller, Conxa Farré.
De tornada de l’exili, van ser moltes les obres que Reus va encarregar a Joan Rebull. D’entre les més importants, sens dubte, La Pastoreta, ubicada a la plaça del mateix nom i que va ser inaugurada el 1954. D’aquesta obra hi podem contemplar un dels dibuixos preparatoris del 1951. Prenent com a model la seva segona dona, l’aquarel·la i guaix sobre paper, participa d’aquesta voluntat que el dibuix sigui significatiu per ell mateix més enllà que servís com a model per l’obra escultòrica esmentada. Hi ha en la mirada de la noia, aquella sensació que tenen moltes obres de Rebull d’habitar un no temps i un no espai (per dir-ho en paraules de José Corredor-Mateos) que les fan transcendir del moment en què són observades amb la nostra sensibilitat.
Una primera versió de l’obra definitiva que avui es pot veure instal·lada, va ser feta en guix guanyant el Gran Premi de l’Escultura de la I Biennal Hispanoamericana d’Art celebrada a Madrid aquell mateix any. A partir d’aquesta obra, lleugerament modificada, es va fer la versió dels anys cinquanta, lleugerament diferent, fent-se’n el 1975 algunes modificacions més fetes pel propi escultor.
El fet que aquesta exposició s’hagi presentat a la Fundació Palau no és cap trivialitat. Tal i com recull Joan Abelló directament de l’escriptor Josep Palau i Fabre al catàleg de l’exposició que es va poder veure al Museo Nacional de Arte Reina Sofia el 2003 i dedicada a l’obra dels anys 20 i 30 del segle XX, Palau va conèixer personalment a Rebull durant l’exili a París, el 1946.
L’amistat de la família Palau amb Rebull, però, venia d’abans. Concretament del seu pare Josep Palau i Oller que el 1933, va adquirir un baix-relleu a Rebull. Palau i Oller era soci de l’associació que havia creat Joan Merli. Aquell relleu seria instal·lat al domicili familiar dels Palau i traslladat a la Fundació on avui es pot contemplar.
Palau i Fabre també va adquirir dos dibuixos més a la vídua de Salvat-Papasseit que va publicar a la revista clandestina Poesia que va publicar-se entre 1944 i 1945. Seguint l’herència noucentista del seu pare, Palau i Fabre admirava de Rebull, deixant de banda la seva vàlua artística, el seu compromís amb el seu país i amb el seu temps, tal i com van tenir molts artistes de l’època. A l’exposició s’hi pot veure un original mecanografiat del mateix Palau amb algunes màximes al voltant de l’obra de Rebull i que recorda l’actuació de l’escultor el 1929 a Reus i de la qual hem parlat.
El 2007 vaig tenir l’immens plaer de conèixer Palau i Fabre al pis que tenia tot just dalt de la Fundació. Hi vaig anar amb uns companys del PEN català tot just abans de participar en l’edició del festival de poesia que cada any s’hi organitza. Deixant de banda de l’emoció de poder saludar a tot un símbol de la nostra cultura, em va sorprendre gratament que just a tocar on seia, hi havia una reproducció en bronze d’una de les millors obres de Rebull: Cap de càntir (que il·lustra aquest apunt), originalment feta amb pedra calcària d’Ulldecona el 1934 i que el 1970 se’n va fer una versió en bronze. El testimoni impassible de la relació fraternal entre Palau i Rebull.
En els darrers anys, l’obra de Rebull s’ha rescabalat de l’oblit. A aquesta exposició, que recupera moltes de les obres disseminades en diverses col·leccions particulars, cal afegir-hi la publicació, el 2011, del catàleg raonat de l’obra de l’escultor. Al llibre publicat per Corredor-Mateos el 1991 i que ja constituïa una obra de referència, cal ampliar-lo amb aquest nou volum que sota la supervisió del mateix crític d’art i poeta, ha portat a terme amb la mateixa sensibilitat Albert Mercadé també comissari de l’exposició que ressenyem. Cal destacar que el catàleg va ser guardant enguany amb el premi a la millor publicació sobre art del 2011 atorgat per l’Associació Catalana de Crítics d’Art.
(Publicat a Reus Digital el dia 13/7/12)