Quan algú, siga persona o institució, es troba al davant d’una tasca per a fer, es poden prendre dos tipus de mesura. Fer-la o no fer-la. De vegades, aquesta segona opció és la correcta; però no sempre. Per contra, sempre és molt important saber quin és el cost que té cadascuna de les opcions.
Posem dos exemples. Quan el partit Die Linke va proposar al Parlament Alemany tractar el cas de Catalunya, de seguida el ministerio de asuntos catalanes (com en diu Ramon Cotarelo del ministeri del senyor Borrell) de seguida va enviar una carta al president d’aquell Parlament dient-los que els havien enganyat, que no havien de discutir sobre un tema com aquell, que els presos polítics no ho són, que els “fugats de la justícia…”, en poques paraules: els venien a dir-los què han de fer i què no han de fer. Com si tingueren la més mínima possibilitat de ordenar al Parlament d’un altre país el què han de fer. En aquest cas, la Presidència del Parlament Alemany va fer el que tocava: res. Ni va respondre la carta ni va dir que l’havia rebuda ni la va comentar. En aquell cas, la inacció era la millor acció. La millor manera de fer veure als autors de la carta que s’havien equivocat del tot i en tot.
Ara posem un exemple de la inacció inadequada. Imaginem que un metge fa una exploració a un pacient i li troba una patologia greu. Però sap que, si li diu que és greu, el pacient s’ho agafarà malament. De manera que opta per no dir-li la veritat. L’enganya i li diu que els símptomes no tenen gaire importància, que no serà res i que no s’amoïne. És evident que el pacient acabarà patint les conseqüències de la seua greu malaltia quan, possiblement, se les hauria pogut estalviar si el metge li hagués dit la veritat a temps. Aquest cas us pot semblar escandalós, però segur que us heu trobat alguna vegada amb professors d’aquells que a final de curs donen aprovat general. El resultat és la incompetència generalitzada dels seus alumnes en la seua matèria. I també el seu complet descrèdit com a docent. No pot retreure res a ningú, perquè ell no ha fet la seua feina quan era hora.
Doncs ara, la Unió Europea es troba en una situació semblant. Des de fa anys, el problema de Catalunya era una qüestió que afectava la estructura de la pròpia UE. Però era més còmode continuar amb la cantarella aquella de l’assumpte intern d’un país, la solidesa de la democràcia espanyola, el compliment de les normes, les garanties, la seguretat que Catalunya quedaria fora de la UE… tot això que ja hem sentit tantes i tantes vegades. I sempre defensat en veu alta per una colla de personatges que van des d’un perfil clarament sinistre com Antonio Tajani fins a un patètic com el de Juncker, passant per altres com el senyor Timmermans. Tots ells tenen un parell de característiques comunes. No han segut triats pels ciutadans europeus i són en bona mesura els responsables del rebuig de gran part de la població europea a la pròpia UE.
Si prenien la decisió de recolzar a Catalunya, segurament aquells que els mantenen al seu lloc, els haurien fet fora. De manera que no van fer res. I no ho van fer quan era hora. Ara ja han fet tard.
Perquè ara, després de les eleccions europees d’ahir, hi ha tres eurodiputats catalans. Un tancat a la presó i dos exiliats a Bèlgica. I ara, l’argument de l’assumpte intern ja no és vàlid. Perquè el parlament és l’europeu. El mateix parlament que ha de donar el vist-i-plau als nous membres de la Comissió. perquè ells ja no continuaran. Però és que el trencadís que han ocasionat és més gros. Perquè amb la seua tolerància, quan no recolzament directe als comportaments autoritaris, xenòfobs o directament feixistes, han anat alimentant el monstre del feixisme dins d’Europa. I ara ja els han guanyat a tot arreu. La gran coalició entre “socialistes” i “populars” ja no té cap majoria absoluta, al parlament europeu. Ni cap mena de prestigi, tampoc. De manera que ara, algú haurà de donar alguna mena d’eixida als parlamentaris presos o exiliats, que comportarà un fort enfrontament amb una Espanya que es continua enfonsant, políticament cap el feixisme i econòmicament també.
I, si no ho fa i ho fa de pressa, haurà donat l’argument perfecte a la creixent majoria feixista europea.
“Tant criticar a la extrema dreta, i vostès fan el mateix que volem fer nosaltres. La única diferència és que vostès no solucionen cap dels problemes dels ciutadans ni plantegen solucions i per contra nosaltres sí que en proposem, de solucions”. Que aquestes solucions siguen pitjors que la malaltia no té importància. El fet serà que la Comissió Europea du anys i panys creant malestar i sense aportar solucions veritables. Només cal recordar el cas del deute grec o el cas del pagament del deute espanyol per davant de les pensions (que va requerir una reforma de la sagrada constitució feta un dissabte per la nit).
Si la extrema dreta els arriba a plantejar aquest repte i la UE no dóna una resposta contundent i immediata, la pròia UE no té cap mena de futur. De moment, sembla que a l’octubre el Regne Unit estarà fora, amb acord o sense. I Holanda també és prepara per anar-se’n. Un poc més endarrerida, de moment, va França. De la resta, Polònia, Itàlia, Hongria i Bèlgica, ja estan en mans de la extrema dreta. ja em diran què en resta, de la UE. I tot, per no actuar a temps. El preu de la inacció. Tanmateix, el cost de mantindre en els càrrecs els personatges que encara els ocupen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!