LA FIRA DE L’AMOR: POEMES, CARTES I CANÇONS DE BERTOLT BRECHT

L’obra de Bertolt Brecht és d’una gran importància. Tant per la seva grandesa literària com per tot el que aportà al món de l’escena. Fins el passat dia 16 de juliol es va poder veure al Versus Teatre de Barcelona, “La fira de l’amor: poemes, cartes i cançons de Bertolt Brecht”.

Bastant desconegut en aquesta dimensió literària, Brecht es perfila com un poeta d’un lirisme mai condescendent. Ens ho explica a la perfecció Ricard Salvat a l’opuscle que es va repartir en motiu d’aquest espectacle.
 
La influència de la Bíblia de Luther, i més que la Bíblia, la concepció estructural dels textos d’aquest sagrat llibre, per alguns, confereix una potència verbal directe que Brecht va saber canalitzar en una obra lírica d’una bellesa íntima, feridora però que s’escapa del preciosisme fàcil i carrincló.

 

La proposta dirigida per Anna Soler Horta i Moisès Maicas, sap treure suc d’aquestes virtuts i l’embolcalla amb tot d’encerts que li confereixen una dimensió teatral del tot reeixida. L’espectacle, que compta amb música en viu i amb tot un cor, ens apropa al món socialment decadent que Brecht va bastir.
 
Les meuques, els xul·los, en general els perdedors, hi desfilen abocats no a buscar una redempció sinó tan sols a expiar les seves calamitats en la possibilitat d’expressar-les cantant. Brecht marca una línia de flotació conceptual.
 
Aquesta barrera infranquejable aboca al personatge a submergir-se en el món que resignadament serveix d’escenari al seu mal viure. En comptes de fugir-ne, s’hi conforma sense arriscar-se a trobar un mirall millor que li permeti congeniar-se amb les seves passions. Brecht és parlar de pell, de sexe, d’ànimes despullades que s’atrauen sense compliments ni absurditats romàntiques.

 Potser aquesta circumstància sigui l’única cosa que l’espectacle no sàpiga mostrar. Els seus tres intèrprets -Roger Pera, versàtil en la interpretació i amb una veu plena dels matisos necessaris; Elisenda Renom, a qui se li reconeix un desplegament gestual increïble que dóna presència escènica a una veu correcte i Lourdes Febrés importantíssima i preciosa veu- saben treure suc del text i s’agraeix que sàpiguen transmetre al públic un cert desvergonyiment.
 
Però aquest toc barroer és implícit en el text. Si en fem una contextualització històrica, ens adonarem que Brecht va ser transgressor per portar dalt de l’escena, situacions, personatges i contrarietats que en certa manera no eren ben vistos. Ja fos en el pla polític com en el pla de les emocions, Brecht era incorrecte. Brecht hauria de ser incorrecte.

 Sense caure potser en les magnituds una mica desaforades –pensem per exemple en les aproximacions brechtianes d’Àlex Rigola de fa un temps- Brecht es pot atacar només a partir dels seus magnífics textos o a partir de la seva nova concepció del fet teatral –l’ideal seria fer-ho des d’ambdós fronts- afegint el necessari sedàs del pas del temps per tal de buscar aquelles correspondències actuals que permetin formar un espectacle que mossegui, que sàpiga sacsejar les consciències.
 
Que ens torni els nostres pensars ultratjats, violentats per situacions desagradables, fins i tot ratllant el mal gust, però sempre amb aquella lluïssor a les nostres ninetes que ens dibuixés als llavis un somrís malaltís, de xiquet que n’ha fet una de grossa i encara ningú ho ha descobert.

 Possiblement les nostres expectatives eren massa ambicioses i potser l’espectacle volia tan sols treballar a partir d’uns altres registres més propers. No hi posarem inconvenients. Ja hem dit que no podem deixar d’agrair aquesta petita nova mostra de Brecht en el cinquantè aniversari de la seva mort, perquè no ens en cansarem mai de Brecht.

L’acompanyament musical era excel·lent i el cor –malgrat que les entrades i sortides d’escena repercutien massa en el ritme general de l’espectacle- donava una entitat molt aconseguida no gens fàcil d’afaiçonar, molt més si pensem en la darrera escena en que el cor forma part de l’espectacle mateix admirablement.
 
Som així de tiquis-miquis -un pèl masoquista si ho voleu- i malgrat passar una magnífica estona de teatre, entra tanta lligacama i tant vestit de ?eBelle Époque”, ens hi va faltar una mica de mossegada, de pessic directament a l’ànima. Som així d’exigents, què hi voleu que hi fem!

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *