HAMLET, LLUIS PASQUAL

 

 

Ningú posa en dubte que parlar de Hamlet és parlar del Teatre. La grandesa de la història que ret homenatge a totes i cadascuna de les febleses humanes, insta a qualsevol director, a saber treure partit del text sense caure ni en el ridícul ni en la gratuïtat. Abordar-lo, doncs, és feina de bisturí. De saber obrir de viu en viu el text de Shakespeare i refer-lo en la justa mesura de variar-ne tan sols l’indispensable per oferir-lo d’acord amb  la sensibilitat de l’espectador del moment.

 

 

 

 

 

 El Hamlet que proposa Lluís Pasqual, participa perfectament d’aquest voluntat de despullar-lo i tornar-lo a vestir oferint un muntatge d’una gran economia escenogràfica però d’una gran qualitat narrativa i teatral. Pasqual, així que té Hamlet en carn viva, va erigint la tragèdia del príncep de Dinamarca desestimant qualsevol element que pugui distreure l’atenció de l’essència de la història. No hi ha corones, velluts, oripells ni barroques escenografies. L’espai, sempre nu, precipta als actors a moure-s’hi.  Així, aquesta voluntat de servir al públic, de fer-li proper el text, es fa doblement. Per una part per la nuesa dramàtica i per una altra, per aquesta superació física de la quarta paret.

 

Assistim gairebé a un assaig general, més que una representació a l’ús. Amb tot, aquesta simplificació, perfectament aconseguida, es veu frenada per un vestuari, que malgrat actual, esdevé ja quelcom que no participa de cap novetat en tot l’estol d’actualitzacions de clàssics on s’ha utilitzat aquest recurs. Per tant, l’ús d’un vestuari més neutre, encara reblaria el clau d’haver triat aquesta concepció de l’espai per a la representació. El ritme està perfectament establert, malgrat les gairebé dues hores i mitja que dura, però.

 Pel que fa a la interpretació, Eduard Fernández composa un Hamlet excels. La seva presència en escena adquireix un magnetisme instantani. Soberg. És el pal de paller absolut del muntatge. El seu Hamlet és un mostrari d’emocions subjugades sempre pel pes de la dissort i aconseguides a partir de plantejar-se uns límits els quals mai no traspassa. I no volem dir que la seva sigui una lectura plana del personatge ni que no hi siguin els estirabots, les ràbies pròpies d’un personatge amb tants contrastos emocionals com és Hamlet, sinó que Fernández trava el personatge amb els seus recursos interpretatius i el fa créixer i créixer sense que aquest creixement vulgui dir acomodar-lo en una gradació  ascendent de desesperació fàcil. No, Hamlet/Fernández es desproporciona sempre a partir del que ens ha ofert. Una delicada i completa composició que ens sacseja, que fa de nosaltres el que vol, amb una aparent fredor. Grandiós.

 Amb tot, si Fernández s’endú tot els elogis, la resta del repartiment no està a l’alçada de la seva grandesa. És bastant inversemblant que una proposta que no demana grandiloqüències ni exageracions es vegi embolcallada per una parella d’actors que exerceixen de rei Claudio (Helio Pedregal) i de reina Gertrudis (Marisa Paredes), des de una aproximació allunyada de la proposta de Pasqual. Pedregal no té armes actorals suficients com per defensar el seu personatge. Submís a l’economia del muntatge, Pedregal a qui s’intueix una concepció de la interpretació allunyada dels temps moderns, s’escuda en el crit i no aporta cap matís a la confrontació amb els seu nebot/fill. Paredes, de la mateixa manera que Fernández des de la primera aparició en escena, ja ens mostra per on aniran els trets, actua amb una fredor sintètica, més plàstica que altra cosa, renunciant a qualsevol implicació des de la seva primera intervenció. Pasqual opta per suprimir la potent càrrega incestuosa entre mare i fill.

 Podem destacar el Polonio de Jesús Castejón aportant el just que se li demana i l’Ofelia de Rebeca Valls, que participant de la tradició d’atorgar aquest paper a una actriu jove, passa l’examen amb eficàcia sabent estar a l’alçada del personatge sense escapar-se de l’acotació de direcció. En general, però, els actors, es mouen en una reducció interpretativa on gairebé només brilla Fernández i el magnífic text de Shakespeare i la maquinària rítmica i espacial. Només que Pasqual hagués optat per traçar unes petites personalitats hagués permès emmarcar el Hamlet de Fernández en contrapunts i matisos que donarien profunditat a l’espectacle, malgrat partir de les premisses d’austeritat esmentades.

 Conjuntament amb Hamlet s’ofereix La tempestad. El projecte de Pasqual, d’acord amb el que es pot llegir al programa, és implicar el fenomen del terrorisme en el teatre. Pasqual és l’actual director artístic del Teatro Arriaga Antzokia, al país basc i els espectacles co-produïts amb el Lliure i altres teatres, es van estrenar allí. La doble perspectiva shakespeariana: la venjança fulminant a Hamlet i el perdó a La tempestad. Amb tot, tot i que en tots dos muntatges se substitueixen les llances pels fusells i les cuirasses per armilles antibales, tan sols és una actualització que resulta buida de contingut essencial i tan sols aporta una capa de vernís modern. No direm res de La tempestad per respecte al teatre en general. Malgrat l’atractiva escenografia de palets escampats per l’escena, ens refugiarem en l’excusa que vam veure els dos espectacles seguits i potser no vam saber-ne copsar si hi havia res que es podia dir teatre d’aquell desfilar de personatges trets de ?eNoche de fiesta”.

 Si hem de jutjar les expectatives del projecte total de Pasqual, hem de dir que resulta de tot fallit sense cap mena de sentit ni necessitat. Si ens regim per directrius estrictament teatrals, direm que vam assistir a un Hamlet pulcre i correcte, una demostració d’eficàcia, amb un Eduard Fernández a qui s’haurien de buscar adjectius nous perquè els que tenim a l’abast, no permeten fer-se una idea de com és de memorable aquest senyor. No ens podem estar de retreure a Pasqual una més que evident falta d’humilitat davant aquesta proposta del tot fallida, molt més quan s’emmascara en coses tan fràgils com són el terrorisme.

 Lamentem profundament no haver sortit de Hamlet, començava a les sis de la tarda, i anar en sortir, per exemple, a l’espai lliure, just a sota, i veure Arbusht. Lamentem molt més haver-nos perdut el concert d’Antònia Font, al Raval –només vam ser a temps de sentir-ne quatre cançons! Sigui com sigui, gràcies, gràcies, gràcies Eduard Fernández!

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *