BARRAQUES DE TIR

Amb el bon temps arriben les fires als pobles. I amb les fires, tot aquell submón d?atraccions rònegues, desballestades, que fan olor de peus i de xurros. De sempre, les meves preferides, han estat les barraques de tir.

 Quina delícia aquells premis, fàcilment donats a la mateixa adjectivació, agafats amb escuradents i a punt de sucumbir a la punteria dels agosarats tiradors inexperts. Alguna vegada hi he disparat. Tot és en va. Algú deu doblegar els canons. Les armes no es greixen prou. Els resultats sempre acostumen a ser lamentables, patètics. Les possibles recompenses ni tan sols et fan oblidar que una vegada més has sucumbit a les exigències puntuals  del teu ego inflat de supèrbia.

 Com sempre, per suplir aquestes mancances, hi ha qui se les heu amb elefants com el director de cine John Houston ?ens ho explica Clint Eastwood– i hi ha qui es conformen amb les barraques de fira.
 
O el que és el mateix, hi ha qui sent personatges amb talent s?enfronten amb reptes a l?alçada de la seva ambició i hi ha qui, malgrat una reputació intel·lectual més que contrastada i fins i tot admirada ?per això més lamentables i patètiques aquestes pràctiques-, en tenen prou de canviar l?escopeta per cagallons precuinats i congelats, i així que surten del microones, esbombar-los davant el ventilador.

 Amb tot, el darrer paràgraf d?aquest fer sempre és el mateix. Així que la feina ha estat feta, hom es troba que els escuradents resten intactes i ben arrenglerats, i que l?amo de la barraca, que sovint té una dent d?or, fuma Ducados i ens deixa entendre que s?afaita des de els dotze anys, eixugant la merderada i  projectant el seu esguard mapa d?autopistes catalanes injectades en sang Vat 69 Blendet escotx güisqui, ens pregunta: ?eVol tornar a provar sort, senyor??.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *