COLLIU LA ROSA DE DIA

Tens el cap molt lluny d’on ets ara, Alexandre Caylà. Potser per això ni te n’adones que has sortit a fumar al balcó amb pilota picada. La veïna del davant, que ja fa molta estona que rega uns geranis que no necessiten tanta aigua, et ressegueix el cos i s’hi deixa emportar en una platja deserta que ha vist en una revista, a la pelu, i et diu que li facis l’afer, a poc a poc, com una vegada recorda que li feia el que ara ronca encara al llit conjugal. Tu només la saludes. Et rasques una mica l’escrot per violentar-la. Plega la regadora de llauna, ruboritzada, i torna al reducte de pau i tranquil•litat i avorriment. Busques a veure si hi ha una altra víctima. Però tothom encara dorm dins aquest matí de dilluns.

Passen núvols com baluernes sordes. I tu fumes amb el cap emboirat de gintònic i de xupitos de tequila. El fum et fa bé. Et desentumeix els records. T’havia trucat la teva amiga Georgina Homedes. Ho fa de mes en mes quan no té ningú que li escalfi la vida. I això que moltes nits t’ha deixat només un sofà per dormir-la la nit, perduda, amb només quatre magrejades a la barra d’un d’aquells locals infectes del Gòtic que tant li agraden, amb parroquians que li diuen obscenitats. La Georgina havia publicat finalment una novel•leta horrorosa i incomprensible plena de punts i coma. La presentava. I tu no tenies res millor a fer.

Total, que la presentació, el dia abans de Sant Jordi, era precisament en un d’aquells locals atapeïts d’escai i de miralls i de senyors i senyores d’edat indeterminada que beuen coses d’abans de la guerra del catorze i no se n’amaguen, al Gòtic. I la vas veure. Allí, asseguda tota recta, molt Rottenmayer, entre un surfista xilè de mandíbula afilada i mans llargues, i un altre element de sexe indeterminat que portava una gorra del Betis i que volia que tot semblés modern. A ella, rossa d’escàndol, d’ulleres de sol, d’enlluernament, rossa, rossa, te la trobaves cada dia a l’autobús que connectava la parada del tren fins a la feina. A ella el bus l’escopia dues parades abans, a una Multinacional plena d’altres rosses i d’altres rossos.

Vas passar de seguida del que la Georgina explicava, amb molts punt i coma, i vas començar a refer la teva companya de bus amb els ulls. Se’n va donar. I primer reia feta una roella entre el blat. Però després ja no. I tu bevies, com sempre fas en casos així, per perdre els papers el més aviat possible. I quan la Georgina va haver acabat i se’t va abraçar exageradament i tu li vas saber a les pupil•les, rere les ulleres de pasta, que eren moltes les coses que t’abraçaven i no pas la Georgina sencera, et vas dirigir cap a la jove valquíria que et feia passar millor cada matí el cafè amb llet amb tot de fantasies poc elaborades donat les hores del dia en què es produïen.

Destruïa el català. Aniquilava el castellà. Esfondrava l’anglès. Però tu li assolaves la pell tancant els ulls així com d’interessant –ultima remesa de lentilles ja una mica caducades- i assenties i li reies les gràcies i les desgràcies, almenys les poques que vas arribar a pescar. I li vas contar tot això de les roses i del drac i del cavaller i de la Georgina que éreu amics de feia mil anys i que era una graaaaan escriptora i ella et va dir que li havia agradat taaaaaant la seva novel•la i tu li vas dir que també, què carai, però que tu eres més de poesia.

Li vas deixar rodolar a l’orella el poema de Carner, enamorar-se, defallir, i Ella va dir-te si nos vamos ahora mismo, ia? I tu li vas contestar de acuerdo, ia. I vas buscar un taxi que tingués l’animeta maragda al sostre. I ja a dins, abans que el taxista li preguntés on s’havia d’anar, ella et va deixar la llengua posada a dins l’esòfag i va donar unes instruccions imprecises al conductor i va continuar la recerca de moltes coses ocultes. I tu et vas sentir una mica violent perquè sonava Chiquetete i tot era una mica borrós de tequila i de Georgina amb molts punts i moltes comes.

I a casa seva el drac i la damisel·la i el paio aquell de la llança es van fer fonedissos. I vau estar tota la nit entre tanques i jardins. Només quatre pauses de sucs de fruita, de galetes de xocolata, per veure-la amb tot el seu esplendor de malucs amples i de pit esmussat i de rialla perenne i tot aquell bé de Déu d’or descenyit pertot….

Ara que a ella tampoc no li fa res sortir al balcó tal i com va venir al món fa una trentena escassa de primaveres al lander de Schleswing-Holstein, t’agafa el cigarret i fuma i estossega i somriu perquè ni ha fumat, ni ha estossegat, ni ha somrigut mai, conilla, un dia de Sant Jordi de Barcelona que us passareu sencer al seu llit, gronxant-vos tendrament i deixant els gessamins, per quan tregui el nas la lluna, com ha de ser.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *