UNA PEDRA DE RIU

No hi tinc massa tirada a allò que en diuen els records. Parlo d’aquells objectes que et fan venir a la memòria un lloc, un moment, una persona.

De vegades aquests llocs, moments o persones et sobrepassen tant, que és molt difícil, després, quan del viscut només en queden les brases vives del record que aniran fent-se cendra, poder tenir alguna cosa que amb una llambregada et transporti de manera instantània cap a allò que representen.

Avui fa un any, la ciutat de Barcelona, vivia un dia històric. La ciutat de Barcelona decidia. Repartides per tota la ciutat, milers d’urnes s’omplien amb el parer dels barcelonins quan se’ls preguntava:

Està d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? 

Van ser molts mesos de feina. Una feina feixuga i a vegades ingrata, que va mobilitzar a la bona gent que aquesta país té i que no li fa mai peresa d’arromangar-se tantes vegades com faci falta.

No m’hi extendré, perquè ja en vaig fer la crònica quan tocava i tot el que hi deia ho mantinc.

Una de les claus de l’èxit de la consulta va ser al recollida del vot anticipat. Recordo que es va activar al desembre i no va ser precisament aquell hivern, un hivern benigne com el d’enguany.

A més del fred, a les taules de vot anticipat, s’havia de lluitar contra el vent. És per això que en el kit que els voluntaris tornaven a les diferents seus, l’ús de pedres i d’altres materials per posar damunt les butlletes i els sobres, es feren indispensables.

Ara que escric això, entre el ratolí i el pot amb bolígrafs difunts, hi tinc una d’aquestes pedres. És una senzilla pedra de riu. Seria molt fàcil ara mateix empescar-me una metàfora que parlés de rius, de pedres, de destins i de mars. Me n’abstindré.

Posaré la pedra a prop i hi passaré els dits. No pensaré en demàs. El que sigui, serà. Sí que en canvi, n’estic segur que em vindrà al cap l’aroma invisible, indescriptible, d’aquells dies. L’aroma que es fet de coses que no es poden explicar, que són personals i que tots els que hi vam ser en aquell vaixell, tenim.

Potser un dia, quan siguem lliures de veritat, quan puguem mirar-nos als ulls i dir que tenim un país com cal, caldrà anar al mar amb la pedra a la butxaca i llençar-la ben endins perquè les onades se l’empassin.

Ara com ara, però, de moment m’hauré de conformar en resseguir les vetes verdoses que la recorren i faré una cosa més petita com és somriure sabent que avui, un grapat de somriures s’uniran al meu.

4 pensaments a “UNA PEDRA DE RIU

  1. El meu somriure està ja ubnit amb tú i tots els que van fer possible aquell 10 d’abril de 2011, i el que sigui serà …
    Bon dia ! 
  2. Quin article més bonic, m’ha emocionat. Jo també uneixo el meu somriure al teu. I desitjo que un dia no massa llunyà poguem llençar mar enllà totes aquestes pedres que encara guardem a la butxaca. Per un país millor, volem la llibertat.
  3. Bon recordatori. He rellegit la crònica emocionant que vas escriure ara fa un any. Quin gran dia! Alguns intentem ara prolongar la gran feina que vau fer a través de les assemblees nacionals de cada municipi.
    Només un dubte que vaig tenir fa un any, que encara tinc, i que potser em podries aclarir (si es pot): ¿va votar en Pasqual Maragall? Realment llavors m’esperava que ho fes però no ho vaig veure reflectit a cap mitjà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *