A MITGES
L’obra va sorgir com un exercici regal (ho explica el Pau Miró al text que adjunto més avall). Vaig tenir l’honor i el privilegi de formar part com a alume d’aquell curs i si bé vaig assistir a les primeres sessions d’escriptura de l’obra, després, altres projectes que ja tenia endegats, van fer que no seguís.
Em sembla que totes les persones que vam rebre aquell curs podem sentir-nos uns privilegiats. Rebre aquelles 10 sessions, almenys per mi, van fer que obrís la mirada al món de la dramatúrgia amb uns ulls de plat. Doble privilegi fer-ho en al costat d’uns companys entusiastes amb qui he compartit un grapat de somriures.
Serà un plaer poder veure’n avui els resultats. No com el pare de la criatura, és clar; però sí com un familiar llunyà que malgrat haver perdut una mica el contacte, no ha acabat d’anar-se’n mai del tot.
Molta merda companys!
Unes paraules desendreçades…
Vam començar aquesta aventura en un curs de dramatúrgia que duia per títol “De la paraula a l’acció”. Era un d’aquells grups en què coincideixen molts entusiasmes, molts sentits de l’humor, moltes capacitats… i una combinació de forces capaç de tirar endavant qualsevol projecte. No cal posar-se èpic, però sí que he de dir que el compromís d’aquest grup em va sorprendre, i encara ho segueix fent avui. Han passat gairebé dos anys, i d’un petit exercici regal que vaig fer a la darrera sessió, el grup, l’anomenat cercle dramatúrgic, ha engegat una dinàmica admirable: escriure una obra entre set persones (el grup era de dotze, alguns van caure pel camí, però d’una manera o altra, no han deixat de ser-hi mai). I l’han escrit. Durant un any i escaig, han quedat religiosament cada dijous per parlar i discutir escenes, personatges, estructures… I l’han escrit. “A mitges”.
Sí, potser no és la millor obra del teatre universal. Escriure a tantes mans, amb tantes veus, no és pas fàcil. Estic segur que si cadascun d’ells n’escrivís una individualment, el resultat seria molt millor, sobretot perquè els he vist crèixer com a dramaturgs. Però no ho sé, què voleu que us digui, a mi em fa il·lusió tot el que ha passat al voltant d’aquesta gent.
Quan la dramatúrgia és capaç d’apassionar i unir un col·lectiu, i sobretot fer-los créixer com a futurs i futures autors i autores teatrals, és que a l’Obrador de la Sala Beckett s’estan fent bé les coses, no? Bé, potser no descobreixo cap secret.
Gaudiu de la lectura i disculpeu les imprecisions, me’n faig responsable. Això sí, si escolteu bé, detectareu l’entusiasme i la força d’un grup que dijous rere dijous deixaven el món de banda per escriure teatre…
Pau Miró