OSPITE
La barcelonina biblioteca Agustí Centelles a l’Esquerra de l’Eixample, l’acull. La sala, esglaonada, és plena. Torna a beure aigua. Espera que la persona que l’ha de presentar doni el tret de sortida a l’acte. De seguida es veu que no és necessari que el tradueixin. “Parlo lentamente”. Primers somriures. Pràcticament tot l’acte es farà amb italià.
Erri de Luca (Nàpols, 1950) ha vingut a Barcelona a presentar la seva darrera novel•la Els peixos no tanquen els ulls. Contradiu amb amabilitat moltes de les afirmacions de la seva companya de taula. De mica en mica es relaxa i desgrana què vol dir per a ell ser escriptor i ser un revolucionari. “El segle XX és el segle de les revolucions”. Serà una constant durant tota la xerrada: se sentirà més còmode amb el seu compromís que no pas parlant d’allò que escriu. L’energia que hi gasta, no és la mateixa. Queda enrere el posat de pagès. Hi ha una indignació manifesta. Típica del qui no s’ha quedat a casa sinó que ha sortit al carrer al costat dels companys. Res de revoltes de saló. “La revolució és un afany per buscar la justícia”.
Un representant de la lluita que a Itàlia porten la gent de la Vall de Susa contra el tren d’alta velocitat que el govern hi vol fer passar, fa sorgir de Luca tota la contundència del qui ha donat la cara pels desfavorits. Del que va anar a Bòsnia en un comboi d’ajuda humanitària. Si voleu saber què hi passa a Susa, avui a les 19:45 podeu anar al Centre cívic Sant Pere i us ho explicaran.
Però Luca matisa que el seu compromís no té res a veure amb la literatura. Ell és una persona que es compromet individualment. No és un escriptor compromès, no. “El principal objectiu d’un escriptor és escriure bé les seves històries”. I afortunadament, text a text, Luca hi excel•leix. La seva prosa és bella. Poètica. Directa. Sense escarafalls. Sense ornaments. Potser perquè sap el que és aixecar-se d’hora per anar a la fàbrica a guanyar-se el jornal. Això sí, llegint una estona la Bíblia en els seu hebreu antic original, abans.
Ara li pregunten per les dones de les seves novel•les. Per què són sempre elles les que porten la iniciativa en els afers de l’amor. “És el que m’he trobat a la meva vida”. Somriures. “Dones fortes, potents; dones que no s’han doblegat a res”. Un altre glop d’aigua. I per què passats els anys, el protagonista no recorda el nom d’ella?. “Un nom no és important”. Rebat. “D’una persona prefereixo recordar un rostre, unes paraules…”. Més aigua. Ara una dona del públic li pregunta què pesa una papallona (en italià farfalla, preciós!). Una de les seves novel•les precisament es titula així El pes de la papallona. Admet la ocurrència però es refugia en un somriure burleta i no diu res.
La trobada no s’allarga. Les preguntes-riu típiques d’aquest tipus d’actes on no es pregunta res i es fa un elogi de l’obra de l’escriptor, són acceptades acotant el cap. Somrient. El vespre va davallant lentament cap a la nit. Erri de Luca acaba la seva visita a Barcelona dient que ell se sent honorat de ser un hoste del lector mentre dura la lectura de la novel•la. Ospite, en italià. I que es pot sentir satisfet si en acabar-la, el lector diu que li han faltat unes quantes pàgines més. Disgustat si el lector ha dit que n’hi sobren.
Hi ha una cua de lectors que volen que els signi el llibre. Una cua de lectors que així que arribin a casa, deixaran que Luca s’instal•li amb ells a casa i sigui el seu hoste. El seu ospite.