Els dies i les dones

Sempre ens agafen amb el lliri a la mà. No falla. Ens pensem que les coses poden canviar. Que els de la Dreta no cauran els errors passats de deixar anar els dòbermans a les primeres de canvi. Que es comportaran. Que sabran estar a l’alçada dels esdeveniments i de les circumstàncies.

No ens enganyem: les delegacions nostrades del Club de la Crosta, de l’Equip del Dòlar, de la Banda Neoliberal, de l’Una, Gran i Lliure han de satisfer tot un ampli ventall de “socis i patizants” que sortirien al carrer armats i es carregarien tot el que tenim ara, esgrimint arguments polítics tant elaborats com pot ser tocar-se l’entrecuix desafiadors.

Mentrestant, perquè no sigui dit, s’entretenen. Moderació és la clau que obre tots els panys. Mentrestant, fan proves, surten una mica d’aquesta moderació per veure què passa, per veure com s’ho prenen. Així, es poden quedar tant tranquils dient que s’han d’acabar les subvencions a Òmnium Cultural. O poden titlllar d’enemic la canalla que ara tot just puja al carro d’una formació que aneu a saber per a què els servirà el dia de demà.

I tot plegat no pas per demanar platges sota les llambordes, no. Surten al carrer per demanar, entre altres reinvindicacions, coses tant normals com tenir calefacció a les aules.

Al País Valencià ja hem sabut de què són capaços. I és possible que allà ja hagin tancat el cicle de l’espoli desvergonyit. Com un malaurat darrer cop de cua, però, marxaran deixant el pavelló ben alt en forma de blaus i terror sembrat en nens de catorze anys, això sí, servit tot amb molta moderació.