Els dies i les dones

David Figueres

PER VALÈNCIA

Avui tenia previst de teclejar tan fort com m’hagués estat possible, que jo tampoc esperava la visita de Ratzinger a la ciutat de València. Hauria estat un apunt del que significa la ciutat per a mi. Una València allunyada de qualsevol versemblança. La València d’agafar autobusos ben de matí molts vint-i-cinc d’abril. De saber-la propera així que augmentaven les fumeres de les fàbriques de rajoles. De desembarcar com una munió de víkings a la reconquesta d’un clam de llibertat que el PP començava a coartar.

Hauria parlat de la meva València. La València feta de llum i de temps sense pressa. La València de veure la gent al carrer dient als xiquets que portaven als braços: "aquests són els nostres germans del nord". La València sense obra de moro. De rius dessecats. De portals on s’imagina la poesia d’Estellés feta suor de besos i arraps. La València de Fuster i de Vosaltres, els d’aquesta terra. La València de les cafrades de la sublim secció "El cabinista" de Las provincias. La València de Climent explicant-nos en una aula d’universitat, a uns quants aprenents de gudaris, com l’Albert Manent li ensenyà a fer anar una vietnamita.

També hauria parlat d’una visita al parc botànic amb tot de gats fent festes a una parella que llavors encara no ho sabien que acabarien per viure junts. De la València de la plaça de Bous. La d’"Al Tall" saltant i votant "Tio Canya" com a beneïts. La de Lluís Llach presentant les seves "Germanies". La València de l’Estació del Nord acomiadant aquelles holandeses amb qui no vam ser prou persuasius en les nostres dots de proselitisme.

Però avui València només és el plor de les absències. L’amargor dels qui han perdut algú. De qui és la culpa, ja és veurà. Avui València és un cant apagat. Una salm de pèrdues endinsades dins la memòria que començarà a percudir tantes i tantes famílies. Avui València és l’obligació moral de dir que no s’és res sinó s’és poble i ciutat  i nosaltres, tots els que ens sabem ciutadans del Països Catalans, volem ser, hui, en eixa nit tan llarga, més valencians que mai.

 



  1. Ara la Generalitat de Catalunya li paga 80 milions o més per El Temps i amb la resta de diners que aconsegueix de donar palos a tort i a dret es compra un pis a l’eixample -de Barcelona.

    No volem gudaris que amb bombes ens vulguen salvar. Ho farem nosaltres sols i sense pancatalanisme, molt millor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Tribuna per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent