AROMES, MEMÒRIA
La dona que ha enviat a dormir al seu estudi l’home que estima perquè suposadament ronca, està atrapada per una maduresa que l’aterra. El temps, buirac, cisell, ja es veu que hi ha deixat petja. Però ens agrada.
Si reculem, podem tornar al lloc on la vam descobrir per primera vegada. Llavors era model. Molt més jove. Mastegava un xiclet. En feia bombolles rosades. Li feien fotografies. Un llençol vermell. Bevia licor de pera amb Jean-Louis Trintignan.
Deu anys separen l’una de l’altra. Kieslowsky la passejava per Ginebra: "Rouge". José Luis Cuerda ara, la confon entre l’aram de la fullaraca del Montseny: "La educación de las hadas".
Irene Jacob torna a la nostra llanterna màgica, al projector emotiu, amb el mateix despullament. Una nuesa que s’agraeix: en la mirada, sense maquillatge. En la composició del personatge a pinzellades de presència, amb poc caràcter.
La pel·lícula és tramposa. També la novel·la en la qual es basa. "L’education d’une fée", de Didier van Cauwlaert. Massa sovint som al capdamunt del trampolí més alt, amb la punta dels dits posadets al cantell. Però Cuerda no ens deixa caure en la facilitat del tot. L’aire de conte de fades que tot ho impregna, que n’estàvem necessitats de pel·lícules sensibleres però amb intel·ligència.
Ens agrada la "Bebe" fent realitat els somnis dels que s’abracen als arbres centenaris. Ricardo Darín torna a fer de bona persona despistada. No ens distraiem: celebrem el retorn de la dama francesa fent de persones petites però grans, entestada, ara, en demostrar que els coloms missatgers tornen a casa gràcies a les olors desades en la seva memòria.
¿I qui gosa contradir que són aquests perfums els que ens fan restar vius, dreçats contra la temptació del nostre propi oblit, malgrat que les espelmes es vagin apagant any rere any?