Els dies i les dones

La llum que apunta aquest nou dia és del blau. Entre els núvols el sol és un rovell captat pel vel de clara d’ou batuda de cotó. En quedar-hi encallada, la nuvolada, s’infla de vermell i la llum sobrera s’expandeix entre altres illots de vapor d’aigua, propers. Queda al cel, llavors, un arxipèlag d’illots allargassats i acolorits. Els que queden més allunyats del que el sol violenta, s’embruten una mica del cobalt del cel, també; i per això, s’agrumollen en franges multicolors : del lapizlàtzuli al robí i segons com, al maragda i tot.

A mesura que el sol puja, tota la gradació de tonalitats canvia. Un teló lent, lentíssim. S’ha d’estar alerta per copsar-ne les tonalitats canviants; els matisos, les irisacions… Ara, el comprimit esfèric color butà queda partit per la meitat com l’ull aquell de Buñuel i Dalí i la navalla. I tot i que no s’endevina que l’aresta del núvol hagi de tallar res, la tensió de l’esfera, és tal, que sembla que d’un moment a l’altre, la llum, sigui capaç de liquar-se i explotar com un pot de pintura plàstica color carabassa i s’escampi per tota la Terra.

Però no és així. L’astre segueix pujant. El istmes, de sota, van retornant cada vegada més al gris aquell d’argent llepat de dies, cosa que fa que se’n desdibuixin els contorns, que gairebé és dilueixin.

Segons com, si un raig aconsegueix esquivar la massa blanca, dispara una resplendor brillant. Però l’esclat queda en un no-res, no s’estableix un joc de gradació, i el focus, alçant-se, va quedant ofegat pels núvols més alts, compactes, tancats, que li van esvanint la fesomia, fins a no ser res més que llum sense color que va embrutint-se, com el pot amb aiguarràs dels pinzells del pintor que hagués escrit tota aquesta postal.