GERMANS

No sé quina edat debia tenir el meu germà quan un bon dia va anunciar que de gran seria bomber. Van passar els anys i malgrat les tongades de consells i recomanacions familiars dissuassòries, res ni ningú va fer-li abandonar aquell determini. Ara ha fet trenta anys i ja en fa un quants que ha pogut fet realitat el seu anunci. És bomber.

Ens portem dos anys. Jo sóc el gran. No tinc cap record del seu naixement. Sempre ha estat el meu company de jocs. És curiós: no ens assemblem en res. Ni físicament ni intel·lectualment. Malgrat tot, tots dos venim o ens sentim més propers a la branca familiar del meu avi matern. Jo en vaig heretar o adqurir la curiositat per la cultura en general, i ell el físic d’esportista. 

Crec que el fet que jo sigui més aviat escardalenc i prim i que ell faci patxoca -és molt guapo, i no és perquè sigui el meu germà- determinà la nostra tria podríem dir-ne existencial. Ell no ha sentit cap mena de curiositat pel món intel·lectual. A mi m’ha passat el mateix amb l’esport o les activitats físiques.

Cinc anys després de néixer ell, va venir la meva germana. La relació ha estat diferent. La diferència d’edat va marcar dos blocs: ella per una banda i nosaltres dos per una altra. Amb tot, crec que la meva germana n’ha sortit millor parada. No li vam prestar l’atenció necessària i per això ella es va haver de buscar la vida com va poder. Ens vam retrobar anys més tard. Després d’ella passar l’adolescència. Mai no ens perdonarà que a vegades ens la deixéssim oblidada a l’escola, en plegar a la tarda, perquè l’un creia que ja l’havia portat a casa l’altre.

Ara ella és qui te cura de tots dos. Em renya si no menjo com cal o porto la roba mal girvada. A ell li recrimina algunes idees pròpies de l’ofici que ha triat, idees que tot s’ha de dir, el meu germà hi és procliu. No entenc els germans que no es poden veure. Jo els necessito per tot. De viure en una ciutat diferent a la seva, la seva presència és el que enyoro més, probablement.

Pateixo cada vegada que es posa foc, malgrat saber que el perill sempre és controlat. Retrobar-nos i veure com de l’incendi, se n’ha quedat una espurna que encén els seus ulls explicant amb tot luxe de detalls la lluita contra la flama, m’és un dels petits grans plaers d’aquesta vida. Per mots anys xiquet!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *