LO BONIC QUE ÉS VIURE

Torna això del Nadal. I amb el Nadal, la televisió, en comptes de recordar-nos que cal posar el porc amb sal o la gallina a la pastera, un any més ens receptarà tot de pel•lícules digestives per fer passar avall canalons i torrons i simbomba, fosca o no.

Si per Setmana Santa no pot faltar Ben-Hur, per aquestes festes glorioses de dones curioses, és imprescindible que la pantalla torni al 1946 i topem amb el bo d’en George Bailey i el bo d’en Clarence i ens deixem fer caure la llagrimeta davant les moltes adversitats que el primer ha de passar –mira que n’arriba a ser de desgraciat!- i deixar-nos pinçar una mica això de dintre, dies després, quan sentim dringar campanetes; encara que siguin les del super del barri, anunciant-nos que a la cua del peix (Vols dir, Rosita, llagostins per Cap d’Any?) ja només hi ha, davant nostre, 345 persones.

La pel•lícula, si encara no l’heu encertada, és It’s a wonderfull live, en català Que bello es vivir. Frank Capra, tallant i empegant la Cançó de Nadal de Dickens, va donar a James Stewart un dels seus papers més memorables: aquest George Bailey que just el dia que ha d’emprendre la volta al món amb la seva dona després de casar-s’hi, bellíssima Donna Reed!, ha de tornar tot d’una al banc on treballa per fer front a una fallida. Bailey decideix suïcidar-se en vista de l’èxit, però quan just està a punt de llençar-se des d’un pont, passa alguna cosa.

No continuarem perquè tot i l’aire foteta que gastem, la pel•lícula és un clàssic i és preciosa i s’ha de veure.

Hi ha una escena, precisament quan tots els clients del banc van a l’oficina a veure què poden arreplegar, que fins fa molt pocs dies, ens semblava material de fició. Però resulta que no, que això que hi hagi un banc que d’un dia per l’altre no pugui donar el mínim indispensable perquè una dona pugui anar al dentista o l’amo d’una granja de pollastres pugui fer front als pagaments pendents (no m’ho invento, ha sortit a les notícies), és real. I no ha passat als uessei, no. Ha passat a l’Aldea.

D’acord que la Generalitat ha actuat amb rapidesa i abans que la pilota se’ls fes grossa (ara, el que toca, és acollonir a Madrid com aquell anunci de la gasosa, si no hi ha Concert Econòmic, fotem el camp) s’han plantat al Baix Ebre i han dit a la gent que abans de Nadal tothom tindrà els seus diners.

Però això no és això. Mentre veiem com els senyors que manen molt del banc aquell de l’estel de Miró surten tots amb el seu cotxe i el seu xofer del pàrquing, després de les reunions de manar molt, a l’Ebre hi ha hagut gent que potser ha tingut temptacions de seguir el mateix camí de George Bailey. No ens podem permetre que passin aquestes coses. Que una cosa és menjar iogurts grecs o incrementar la ingesta de raviolis per ser solidaris amb els països intervinguts i una altra de molt diferent que vagis al caixer, posis la targeta, i a la pantalla hi surti un paio extenent la mà davant el seu nas i et faci “Tururú”.

No sé a quin canal de televisió passaran enguany la peli de Capra, però si els audímetres permeten discriminar l’audiència i s’adonen que prop de l’Ebre, el film no té massa èxit, no ho atribuieixin a la falta de cinefília dels ebrencs; malauradament allò que la realitat supera totes les ficcions, fatalment, haurà tornat a ser i encara que es perdin una obra mestra del cinema, a la bona gent de l’Aldea, els ho perdonarem.

I és que en el fons sempre ens queda el fet que el títol de Capra, almenys, ens dóna esperances. Volem ser benevolents i no creure que en veritat, el que ha passat a l’Aldea, com ha passat a moooooooooooooolts altres llocs, se li podria posar un altre títol del mateix director. Qui no recorda aquella altra obra mestra titulada Un gàngster per a un miracle

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *